Challenge Barcelona-Maresme 2011. Quan els somins es fan realitat. En animació.

viernes, noviembre 25, 2011

Challenge Barcelona-Maresme 2011. Quan els somins es fan realitat. En imatges.


Challenge Barcelona-Maresme 2011. Quan els somins es fan realitat. En paraules.

jueves, noviembre 24, 2011
Es ple de gent. M'agobia tant soroll, però intento no sentir-lo, si mes no, no l'escolto. Aixeco els braços, i hi penjo la medalla de finisher... es per ella. Mentre ho faig, miro enrere, ara que fa més d’un mes,  viatjo enrere en el temps, a aquell dia en que vaig aconseguir de fer l’Ironman…

Obro els ulls. Tinc la sensació que es dilluns, però avui no ha sonat el despertador. Intento estirar-me i sento un fort dolor a les cames... ah, es clar! Calella. Torno a tancar els ulls i faig aquell exercici que es sol fer els matins després d'una bona borratxera, allò d'anar muntant el dia anterior a la teva ment, però a l'inversa en quan al temps es refereix. Començo pel moment de posar-me al llit, el de posar la bici a l'ascensor, el d'arribar a casa. La sorprenentment i increïble sensació de tornar a ser a casa. El comptar incansable dels llums a l'autopista. Un, dos, tres... quaranta ... Tinc son. Els cotxes que m'avancen. Tothom m’avança... a  què em recorda aquesta sensació... El viatge de tornada va ser tard, amb molta son, la Mire dormint al meu costat, mentre tinc una rara sensació, miro el marcador del cotxe i em sobta veure com de ràpid van passant els quilòmetres ara, mentre condueixo. Em miro la Mire, crec que no es conscient del que m'ha arribat a fer sentir el fet de poder compartir tot això amb ella. Li dono les gracies, però no em sen. La deixo descansar, s'ho mereix tant o mes que jo.

Moments abans érem a Calella, bevent la que probablement es la cervesa que millor m'ha entrat en la vida! Tot just al costat de la línea d'arribada del Challenge Calella 2011. Veient entrar l'Albert75, quin crack, un tio que no va deixar de somriure en cap moment, en les mes de 13 hores que va dedicar a acabar l'ironman. El Niel, un altre crack, amb els nens ... es realment emocionant.   L'Stone, amb la peque, m'emociona veure'l entrar, son les enèsimes llàgrimes que deixo caure avui. Hem compartit molts dels moments de solitud que l'entrenament d'un ironman et dona. Enhorabona nen.

Segueixo tirant enrere en els meus pensaments…

Surto de la zona habilitada per als corredors. Veig la Mire… torno a emocionar-me mentre l’abraço amb força i li dono les gracies, per poder compartir tot això amb ella. Per ser com es. Abraço l’Òscar, la Susana, els compis que m’han vingut a veure. Estic fos, física i mentalment. Però noto una cosa a dins que feia temps no sentia. Orgull. Satisfacció. Moments de felicitat al veure les seves cares, al veure la meva alegria reflectida en elles. 

Menjo un bocata, necessito omplir la panxa com sigui! El Tete em pesa als braços. Ell no entén res, però ha viscut fa tot just un parell de minuts, als meus braços, un dels moments mes inoblidables de la meva vida fins al moment. Em mira i riu. M’encanta quan ho fa. Jo li torno el somriure i li faig un petó.
Se’m posa la pell de gallina... i els ulls plorosos, de recordar els aquells últims 200 metres de l’Ironman.

Em queda menys de mig quilòmetre per fer realitat un somni, un últim esforç, unes quantes passes, un apretar les dents per últim cop. Sento la música de l’arribada, no puc evitar plorar com un nen, mentre dono la volta als boxs i les carpes abans de meta... miro al cel... fosc, però ple d’estels, i li dono les gracies, per ser amb mi, tot el dia, tota la vida. Arribo a la zona de catifa vermella, corro com puc. Tot i que estic fos, no estic molt castigat muscularment. Dono la primera volta enmig de la música, la cridòria. No veig a ningú,  estic però no hi sóc. Llavors veig l’Òscar, la Susana i el Tete. Em paro i l’agafo en braços, em trec la foto de la mama de sota la malla, la foto que m’ha acompanyat durant 12 hores i 27 minuts, i li penjo al coll al Tete. El meu germà em dona el petitó. Jo també t’estimo Òscar. Em giro i encaro els últims 50 metres. Crits, música, el Tete al·lucina, jo al·lucino. Un any esperant aquest moment, 8 mesos suant-lo, i ara es meu. Trobo la Mire i tota la troupe, en piquem de mans, beso la Mire, els agraeixo l’esforç que suposa animar tot un dia sencer. Fotos, crits, petons, somriures. Es un d’aquells pocs moments a la vida, en que si et preguntessin, ets feliç? diries siiiiiiii ... ara si! Camino els últims metres mirant amunt, petonejant el Tete. 

S’ha acabat. 12h27’44’’.

Patir, patir i mes patir ... això es el que recordo del que va ser la meva tercera marató i, evidentment, la mes lenta de totes elles. 4h55’ per fer els 42 quilometres mes angoixants que mai he corregut, i caminat, tot sigui dit. Vaig fer una transició prou ràpida per al que acostumo a fer, i de seguida vaig sortir a córrer, després de deixar la bici. Quan parles amb gent amb experiència en aquestes distàncies et diuen, tranquil, de fet, l’Ironman comença a la marató ... i quanta veritat. Al principi la calor, molta calor. Durant els primers 5 o 6 quilòmetres em vaig plantejar seriosament de plegar, mes seriosament que no pas al final de la marató quan ja estava fos. 4 voltes al mateix circuit de 10 quilometres, 4 voltes eternes, 4 voltes que no s’acaben mai. Tens la sensació que portes dies corrent, que portes centenars de voltes i no acabaràs mai. Si no fos per la gent que hi havia animant. El grupet de la interminable recta entre Calella i Santa Susana ... Marte per favor, quins crits! Jejejejeje ... quines ganes d’arribar en aquest punt cada vegada que girava a la punta del circuit. I la gent de prop de meta ... bufff ... eren tants! I a cada volta me’n duia una sorpresa, a cada volta veia una cara nova. I els peques ... la Júlia, la Carla, el Gerard, el Pauete i el Tete. Crec sincerament que si no fos per tota la gent que em va animar durant aquelles quasi 5 hores, no acabo. Estava fos físicament, però quan estàs així, malgrat tot corres per inèrcia, però estava mentalment derrotat, i això em donava una força brutal.

El sector ciclista va ser el mes avorrit amb diferència, però el més còmode de fer. Vaig sortir prou bé de l’aigua, em vaig prendre amb molta calma aquesta transició, no volia pujar a la bici amb el cor a 200! Sortir de Calella tranquil i enfilar la carretera cap a Barcelona amb molta calma. Els primers quilometres no parava de repetir-me una vegada i una altre les paraules que l’Ivan sempre m’ha dit, -calma amb la bici, frena’t, vigila, no et passis-. No deixava de mirar el rellotge i controlar la mitja de velocitat. Calma Lluís, calma ... Crec que, en certa manera, ho vaig aconseguir. Vaig proposar-me fer una mitja de 30 quilometres per hora, que creia que es el que podia fer amb relativa comoditat com per afrontar la marató amb condicions suficients per acabar-la. I així va ser. Vaig clavar els 30 per hora de mitja picant un temps parcial de 6:00:32. Just el que volia. Mira que m’arriba a agradar la bici, molt! Es una de tantes coses que he descobert del mon del triatló. Però aquell dia, juro que n’estava fart! 100 ... 120 ... 130 ... 140 ... 150 ... no s’acabava mai! Se m’estaven acabant les palles mentals que fer-me per distreure’m, i encara em quedava tota una marató. Aquest es el tram en que et sents mes sol, amb diferencia. Et vas trobant gent, i creuant companys. Suposo que, justament el fet d’estar amb gent però anant tant a la teva, et fa sentir tant sol.

Rebobino una mica mes els meus records...

L’Stone, el Niel, l’Albert75, jo ... els 4 amb el neoprè ficat amb calçador, el casquet posat i les ulleres ben entel·lades. Queden poc mes que segons, algun minut per començar. Estic tant nerviós! No se que fer. Si moure’m, si estar-me quiet, si fer veure que escalfo els braços ... per favor que comenci ja! L’únic que vull es tirar-me a l’aigua, notar la fredor al cos de l’aigua del mar, i començar a nedar ... nedar. Se que un cop a dins els nervis hauran desaparegut. Intento pensar només en l’aigua ... menys d’unt minut. Ens abracem, plenament conscients del que estem a punt de fer, del que ens ha costat ser allí, del que hem arribat a suar, patir i gaudir durant els mes de 8 mesos d’entrenament. M’emociono i no puc evitar plorar per primer cop durant aquest dia. I sona la bocina.

Engego el crono, miro el cel, i em llenço a l’aigua.

Començo a nedar molt suau, molt. Massa. Però no m’importa, tinc tot el dia per fer allò que he vingut a fer. Tinc tot el temps el món per gaudir al màxim, per viure cada minut d’aquest dia com si fos l’últim de la meva vida, i així ho penso fer. Després te n’adones que alguns minuts els vius així, però molts d’altres els pateixes com cap altre. Però d’això es tracta. Una vegada una amiga em va dir, -tio, la gent que feu això es gent a qui us agrada el patiment-. En aquell moment no hi vaig donar masses voltes, però després m’he adonat que tenia tota la raó del mon. Gaudim del patiment. Quan mes ens costa, quan mes patim, quan mes agònic ... mes gran es el sentiment de satisfacció, mes grosses son les llàgrimes que no pots evitar que caiguin.

Ha estat un somni que va començar tot just fa un any, veient l’abuelo acabar el seu primer Ironman, i que espero no acabi avui aquí. No tenia ganes d’escriure tot això, perquè suposo es una manera de tancar la porta, de despedir-me de tot aquest somni. De despertar. Però com tot a la vida, això també te un inici i un final. Només espero poder seguir gaudint d’aquest esport en innombrables ocasions més, al costat de tots els que m’hi ha acompanyat d’una manera o altre.

Enrere queden els moments de soledat, sota la pluja, el fred, la calor, la distància. Moments tots ells que he gaudit i patit alhora. Moments inoblidable i irrepetibles.

Gracies a tots.

 I gracies a tu, que sempre seràs aquí amb mi. T’m.


Tècnica de braçada en el crol, amb la Tere Fullana.

lunes, noviembre 07, 2011
Bona jornada de dissabte tarda, amb el Clínic de tècnica de braçada de crol al Club Esportiu Mediterrani, amb la Tere Fullana. Interessantíssim curs sobre aquesta faceta de la natació que tant ens costa als triatletes.
Per fi he vist lo malament que nedo, y alhora la manera de corretgir-ho.


Així nedava abans ...

video


Us deixo la seva web i el seu blog:
http://tfswim.com/
http://tfswim.blogspot.com/

Challenge Barcelona Maresme 2011 ... 2 days to go ....

viernes, septiembre 30, 2011
Per anar fent babetes a la boca ....

Aigua ... 3.800 metres amb sortida i arribada a la platja de Calella, en un circuit a una sola volta.


T1 ...



Bici ... 180 quilòmetres amb un recorregut de dues voltes Calella-Masnou i una tercera Calella-Mataró, tancat al trànsit.


T2 ...



Correr ... 42 quilòmetres amb inici a la platja de Calella, on s'inicien les 4 voltes fins a Santa Susana i final a la mateixa plataja de Calella.

Road to Ironman ... l'inici del fi.

3,8 ... 180 ... 42,2 ... Un ball de xifres que fa exactament 12 mesos, dibuixa una lenta dansa dins el meu cap. Aquell cap de setmana d'Octubre en que, acompanyat d'uns amics, varem veure un dels nostres acabar un Ironman a Calella. Aquell cap de setmana vaig tenir clar, quin era el meu somni esportiu.

Molts pensaments, i de diverses magnituds, han voltat la meva ment aquests mesos. El plantejament, l'inici del somni. Parlar-ho amb la Mire. I prendre la decisió. Vull probar de fer un Ironman. Sento que es el que vull fer, d'una manera tan clara com no havia sentit abans. 

Ara tocava decidir a on. Lanzarote, Niça, Roth, Salou, Calella ... molts destins on fer realitat un somni, tots ells igual de bons. Pero va ser Calella l'escollit. La proximitat a casa barrejat amb la por a allò desconegut van fer que em decantes per aquesta opció.

2 d'Octubre del 2011. Vaig grabar aquesta data amb foc al meu cervell. 3,8-180-42,2 i aquestes xifres les he interioritzat tant que ja formen part de mi. Tenia una feina molt dura per endevant, molta incertesa, milions de dubtes, i molta, molta por. Gracies a l'Uri, vaig conèrixer l'Iván (el Rayo). Ell m'ha estat portant els entrenaments durant aquests darrers 8 mesos. Mai t'estaré el suficientment agraït per ajudar-me com ho has fet, independenment de com acabi diumenge que ve. Crec que sense tú, hagués estat incapaç de tenir la constància necessaria per a poder afrontar una cosa com aquesta amb condicions.

Han estat 8 mesos llargs, durs, solitaris. Si hagués de triar una paraula per definir el que es un entrenament per a un Ironman, la paraula seria, soletat. En passes moltes d'hores sol, a l'aigua, al carrer i sobretot a la carretera. 

I malgrat tot, arriba el dia. No espero ni demano res. Hi ha masses variables que escapen al meu control, ja m'ho aniré trobant i intentaré solucionar el que passi.

3,8 .... 180 .... 42,2 .... un somni del que aviat despertaré.

Salut.

XXVI Triatló Olímpic de Catalunya - Banyoles 2011

jueves, septiembre 15, 2011
Per segon any consecutiu, arriba finals d'estiu i amb ell, el Triatló Olímpic de Catalunya a Banyoles. Un triatló diferent, millor en alguns aspectes, pitjor en d'altres, però un triatló que, al cap i a la fi no deixa indiferent a ningú.

L'any passat venia aquí, després d'un estiu força gandul, amb el Mig Ironman de Balaguer ja molt enrera, i la marató de Sevilla encara molt lluny. L'estat de forma era bastant lamentable i vaig patir molt. Al final, temps acceptable, però amb males sensacions.
Aquest cop era molt diferent. Porto 7 mesos entrenant la distància Ironman, i aquest era el meu test just un mes abans d'anar a Calella. Mes d'Agost, pic de l'entrenament a nivell de volum, sincerament crec que amb l'Iván estem fent una feina collonuda. I aquest era el dia per veure-ho.



Hi havia previsió de pluja, cosa que no m'importa gaire. No em fa por anar amb la bici i la carretera molla, només has de vigilar molt més. Al final, ni una gota, però un cel tapat que fa que la temperatura sigui ideal per a fer el Triatló. 

Aigua  31:55''

Temperatura 25,3º i neoprè prohibit. No va ser una sorpresa, era l'esperat. Ens posem a la sortida, baixem a l'aigua i sense temps per desitjar-nos sort donen la sortida. Inici típic, patades, cops, manotades ... però ràpid acaba. No trobo un bon ritme, sempre em passa als inicis, i com ho se, no m'atabalo. Noto les molèsties al hombro que em porten de cul les dues últimes setmanes nedant. Intento de fer la braçada una mica diferent a com estic habituat a fer-la per evitar una mica de dolor. Amb això vaig fent fins sortir de l'aigua en 31:55'. Es lent, però tampoc he nedat com per anar mes depressa, surto content de l'aigua, i molt sencer.

Bici 1h12:45''

Transició relativment ràpida, vora els 3 minuts. Sabates, casc, la bici i fora ... Començo a rodar, i des de bon principi penso, ara es l'hora, exprimeix-te a tope i veuràs on estàs realment. I així ho provo. A l'inici hi ha una rampa dura que faig sense problemes, no trobo però un grup o gent que tingui la intenció de rodar en grup, fins una mica mes endevant. Ens ajuntem uns quants i anem fent. Avanço en Serju16, i ens donem ànims. Al cap de poc ens avança un grup que venia mes depressa, i al cap del mateix i va en Krlos que em saluda, i em sorprenc. Estava segur que el duia davant, i no al darrera. Abandono el meu grup i m'engantxo al seu. Enfilem la zona de tobogans, la que menys m'agrada, a les meves cames no els agrada gens aquets tipus de recorregut, amb canvis tant bruscos. I aquí tinc el susto del dia, de la setmana, i de la meva curta vida triatlètica. Anàvem de baixada, en els tobogans de la carretera que ve d'Olot. Anava mirant el comptaquilòmetres i la roda del darrera del company que duia al davant, alternativament. 49, 50, 51, 52 km/h ... i zas! el tio del davant clava la roda del darrera un moment, i el temps que passa entre que m'espanto, agafo les manetes de frè, i les premo amb totes les meves forces, es suficientment ampli, com perquè la meva roda del davant s'engantxi lateralment a la seva del darrera. Per un moment, se que aniré a terra, se que anem molt depressa, i se que tot se'n va en orris. Banyoles, l'entrenament, Calella!! Pero miraculosament, les rodes es desengantxen sense que cap dels dos vagi a terra ... em tremolava tot! M'avança un company, em mira i em diu: "Tio, tens una vida menys".
Quan aconsegueixo calmar-me, torno a apretar fort. Arribem a l'unic portet de muntanya que trobarem. Quasi al final de la pujada, em salta la pinyonera, no em canvia be i m'entretinc jugant-hi. Sóc ben ruc, perquè aquest tros el recordava de l'any passat. Corono amb 10 metres de distància respecte el grup, els suficients perquè en la llarguíssima recte amb vent en contra molt fort, em sigui impossible, ja no atrapar-los, ni tan sol mantenir-los el ritme. Em desespero i em dono de bofetades, que ruc! Nomes puc que afluixar, reposar una mica i esperar el grup que ve per darrera, per acoplar-m'hi, ara ja fins la T2. Temps 1h12'55'', molt content, per les sensacions de que tinc les cames fortes.



Correr  47:25''

T2 molt ràpida. Surto cagant llets com es habitual. El primer quilòmetre sempre em surt molt ràpid, sense voler-ho, miro el crono, 4:35''. Be, ja era això, i penso, be, amb la canya que li has fotut a la bici, et sortirà una mitja de 5' pelat o una mica per sobre. Però no em sento ofegat després d'aquest primer quilòmetre, així que dic, tiro a 4:40' fins que aguanti i ja afluixaré quan no pugui mes. Dit i fet. Aquí m'avança l'Iván, el mister, ens saludem i em deixa enrera. Segueixo a aquest ritme, el 3, el 4, el 5 ... i quasi sense adonar-me arribo a l'ultim quilometre cansat, pero no esbufegant, apreto una mica i acabo. Em surt la cursa a peu en 47' i amb un total de 2h36'30'' entro amb quasi 20 minuts menys que l'any passat. I el que es millor, molt més sencer, i amb molt millors sensacions.

 
En resum, bonissimes sensacions de cara al IM a Caleia el 2 d'Octubre. Gracies Iván, perquè crec que estic a punt.

Una nota negativa d'aquest esplèndid dissabte, que fa que tota la resta deixi de tenir cap sentit. Durant el tram a peu, el company Alain Marot, del club francés Triathlon Catalan, va perdre la vida a causa d'una aturada cardio-respiratoria mentre corría el darrer quilòmetre del triatló. Una abraçada molt forta a la família i tots els companys del Club.

 

Road to IronMan

lunes, agosto 29, 2011

Half Challenge Barcelona. Primer test de veritat de cara al IronMan.

lunes, mayo 23, 2011
Be, aquesta setmana, diumenge (si, l'endemà de la final de la Champions), arriba el primer test seriós de la temporada, de cara al IM de l'Octubre.

Diumenge portaré 3 mesos d'entrenament, diferent i crec que bo. L'objectiu es acabar amb bones sensacions, no patir en excés a l'aigua, controlar el ritme a la bici, pensant en la cursa, i en aquesta última apretar les dents i donar-ho tot. Si, hi ha previsió. Tot aquell minut per sota de 5h:30' serà assaborit com si fos d'or.

Penjo els recorreguts i les zones de boxs. Ja no hi ha marxa enrera, tot i què, mai he pensat en engranar-la.



Ciurcuit de natació

Zona de Transició -  Swim-Bike

Circuit de Bike

Zona de Transició -  Bike-Run

Circuit de Run



Salut

 

Trist dia pel món del ciclisme i l'esport

martes, mayo 10, 2011

Road to IronMan II - Segon mes.

lunes, mayo 02, 2011
Setmana 8 de 30 acabada. Segon mes d'entrenament polit. Primer contacte amb l'aigua del mar i el neoprè de la temporada. Una mica menys d'aigua, més bicicleta, i més correr.

Aquest seria el resum del segon mes d'entrenament de cara al IM de Calella. A part d'això, començo a tenir bones sensacions sobre la bici. Em noto millor a la carretera. L'aigua se m'atraganta una mica, costa agafar velocitat, i potencia. Però be, seguim estan al començament, sense presses, però sense pauses.

Sí he de confessar, que si llenço els pensament enllà, i els ubico a l'Octubre, encara tinc certa por. Encara m'he d'acabar de creure que puc fer el que, de fet, ja estic fent.

A finals d'aquest mes hi ha el Half Challenge a Calella. Distància Mig Ironman (1,9 - 90 - 21). Serà un bon test, una bona oportunitat per veure on i com estic. Només espero que el mar ens respecti ...

Segon mes d'entrenament:

  • Swim: 4,5 hores - 9.750 metres
  • Bike:  15,5 hores - 427 qm's.
  • Run:   11 hores - 120 qm's

Road to IronMan I - Primer mes.

lunes, abril 04, 2011
Tot just ara comença la setmana 5/30 de l'entrenament de cara a l'Octubre. Just acaba la posada en escena, i el primer mes d'entrenament al sac. Ha estat estrany. Acostumat tot l'hiverm a només correr, preparant la marató de Sevilla com mai abans, ara el cos se m'emprenya, perquè le faig treballar d'una manera que tenia oblidada els darrers mesos. Els entrenaments a la piscina se'm fan pesats i durs. I la bicicleta em deixa les cames que semblo el Robocop.

Però tot just es l'inici. Mentalment estic be. I el cos en un parell o tres setmanes mes, ja el tindre on-fire. En menys de dos mesos hi ha el Half de Calella. Lloc on veuré si el cos se m'acostuma a aquest entrenament, i potser ja començar a mig intuir els progressos i cap a on anirà l'evolució aquests mesos.

Encara queda molt de temps per l'Octubre, i això tot just acaba de començar. Es un camí llarg, i difícil. Però això ja ho saps quan t'apuntes a fer un IronMan. Ara, a currar!

Primer mes d'entrenament:

  • Swim: 5 hores - 10.000 metres
  • Bike:  11 hores - 360 qm's.
  • Run:   6,5 hores - 83 qm's
Salut

Una flor, per tú, en un dia especial

viernes, marzo 11, 2011
El temps passa.

Avui van dos anys.

Però sempre estaras amb mi. T'estimo.

Marató de Sevilla 2011

Espectacular!

Aquesta es la paraula que definiria el que ha estat el cap de setmana maratonià a Sevilla. Amb la companyia dels sonats i sonades que sempre tinc a la vora.


Hi havia moltes esperançes, atlètiques, posades en aquest cap de setmana. Era la primera vegada que seguiem un planning amb cara i ulls, per a un repte d'aquest tipus. La idea, era baixar de 3 hores 30 minuts el diumenge a la marató. 

Han estat 4 mesos durs, no ens enganyarem. Alguns problemes amb els tibials, i amb els bessons, res que en Víctor, el meu fisio, no pogués arreglar amb una mica de sang i fetge (gràcies Víctor, per tot). I la mala sort per algún company, que es va trencar a poques setmanes del viatge (abuelo, la dedicatòria duia el teu nom).



Be, arribem a Sevilla, amb la Mire, els últims, per variar, jejejejeje. Disfrutem de dos dies en inmillorable companyia, amb la habitual banda de sonats, Alberts, Uri, Mei, Belén, Dani, Carmeta, Marta, Oliveras & friends. Ens contenim, tot i les ganes de sortir de parranda. Hi ha massa feina feta, com per engegar-ho a pastar ara.

I arriba diumenge. Molt menys nervios de l'habitual, em sorpren, i no m'agrada. Hauria d'estar dels nervis, com es habitual en mi. Em diuen que això es que porto els deures fets, però jo no ho tinc clar. Ens canviem, escalfem, i ens desitgem sort els uns als altres. L'Oliveras marxa endevant, i la Belén i el Dani es col.loquen a lloc també. 


Nosaltres, per variar ens empanem. Ens col.loquem malament, i quan donen la sortida veiem que l'hem liat. Anem en grup, l'Uri, l'Stone, el BP, el David i jo. Ens parem en sortir de l'estadi, per culpa de l'acumulació de gent. Ara si ens posem nerviosos. Sortim de l'estadi i avancem la Belén! que habia sortir teòricament darrera nostre. Ens mirem amb nervis, veient venir el pas pel quilòmetre 1. I zasca! piquem el primer quilòmetre a 6:00', quan el ritme a seguir era de 4:58'. Parlem, cridem, ens posem dels nervis. Que fem? com ho recuperem? Jo tenia por que vulguessim recuperar el temps perdut massa depressa i això ens passes factura al final de la cursa. Per sort, i vem posar bastant de cap, sobertot l'Uri, i vem anar guanyant terreny poc a poc.

Passem pel quilometre 10 havent recuperat molt del temps perdut al principi. Anem be. Veiem la Mire, la Mei, animant i fent fotos. A vegades no valorem ni agraïm el suficient l'esforç que fan. Es dur fer un seguiment d'aquest tipus, i per al corredor es una ajuda i una satisfacció enorme. Gràcies princeses.

Seguim encadenant quilòmetres, anem be. Temperatura perfecte. Ritme bo. Forces be. Tot sembla que estar anant com teniem previst. I passem per la mitja marató. 1h44:20. Perfecte! No només hem recuperat el temps perdut al principi, sino que passem la mitja amb 40 segons de marge per al objectiu. M'ho anoto al cap.

Seguim passant quilometres. Se'ns acopla en Dani. Gràcies crack. Ens acostem als 28 i començen els mals, normals i previsibles. Intento concentrar-me. Em dic que ara comença la cursa, que per això m'he preparat, per això he entrenat, i que estic a punt.


En BP, fot un pet. No pot mes. Estem al 30, i en Dani es queda amb ell. Seguim els altres 4. L'Uri ens veu be, i apreta, amb en David darrera seu. Jo no puc seguir-los, es posen a 4:30' i jo mantinc el meu ritme, l'Stone es queda amb mi. No era la nostra guerra, nosaltres haviem vingut per una altra cosa.

Anem passant els quilòmetres, i cada cop costa mes. L'Stone no va molt fi, però el tinc amb mi. 31, 32. Aquí comença, el que crec, son els millors 10 quilomtres que he corregut mai. Em noto les cames pesades, els genols em fan mal, però tinc el cap tant clar! sóc plenament conscient d'on estic, de com estic, del que falta, del que necessito fer per aconseguir el que vull, del que puc permetrem perdre de temps. M'espanto de lo ben calculat que ho tinc tot.

No deixo d'animar l'Stone, i de mirar el crono. Calculo el que ens podem permetre perdre per quilòmetre, per entrar sota les 3 hores i mitja. Enganyo a l'Stone (perdona tio, però ho havia de fer, jojojojo), dinet-li que anem 8 o 10 segons per sobre del que toca, perquè no ens freni mes del compte. 35, 36, 37 ... Seguim igual, em noto cada cop mes cansat de cames, però mentalment fort. Arribem al 40, veiem l'estadi, l'adrenalina puja, trobem al David, ens l'emportem amb nosaltres, i acabem els últims dos quilòmetres.


Arribem al 42 als tunels de l'estadi. Se senten els crits, la música, se'm posa la pell de gallina. Se que ho aconseguirem, de fet, no ho he dubtat en cap moment de la cursa. Entro al tartán i penso en la resta. L'Oliveras que deu haver arribat, però que no li ha anat be, ànims crack. L'Uri, que ens ha tret una distància enorme els últims 10 quilòmetres. Gràcies per dur-nos tantissims quilómetres durant la cursa. El BP, que deu venir no gaire darrera nostre, patint com un condemnat. La Belén, encara mes enrera, estàs feta una crack amb majúscules, sabia que entraries per sota les 4 hores. 

Girem la volta a la pista enmig del soroll, els crits, la música, l'speaker. Últims 100 metres. Es aquest moment màgic, es emoció pura, aquest moment en el qual penses cada vegada que l'entrenament se't fa dur, en els dies que plou, que fa fred, que et trobes malament, els dies que tens mandra, quan et fa mal el bessó, el tibial. La gent et pregunta. Val la pena 4 mesos de dur esforç, per 100 metres? Rotundament sí. El que es sent en un moment així només ho sap un mateix, i qui ho viu. A Barcelona l'any passat vaig patir massa per poder gaudir d'aquests 100 metres. Aquí ho he fet amb escreix.

3h29:42

El temps es relatiu. Les emocions i sensacions son allí, el record sempre hi serà.
Gràcies a tots, pels ànims, les abraçades, els entrenaments, el suport, l'ajuda, els crits ... gràcies. 

Gràcies vida, per acompanyar-m'hi i viure-ho amb mi.

I gràcies a ella, justament avui, que fa dos anys que ja no hi ets. Sempre estas amb mi. Sempre al meu costat.  Sempre cuidant de mi. Sempre hi seràs. Mil gràcies. T'm.


Salut

4 de Febrer. Un dia qualsevol. El dia Mundial per la lluita contra el Càncer

viernes, febrero 04, 2011
Un soroll destorba el meu son, es el despertador. Maleït despertador. 

Deuen ser les 8 i mitja. Ella s'aixeca. Sento el soroll feixuc de l'aigua caient dins la banyera. Em giro i els cops del pesat martell del paleta de la façana em fan obrir un ull. No vull aixecar-me. No vull despertar. Vull quedar-me amb l'Alicia, al pais de les meravelles. 

El soroll de l'aigua deixa d'inundar els meus oïdes. Es l'hora. Poso els peus a terra, em trec les lleganyes dels ulls. Obro la finestra. El mateix dia que ahir, i probablement el mateix que demà. He de fer un exercici mental sublim, per recordar si som dilluns, dimarts o dijous. Som divendres.

Em vesteixo, mentre dues gavines juguen voltant el pati interior de casa. Les observo, posant-me els pantalons, els mitjons i les sabates completament inconscient. Persegueixen un pobre colom, que intenta refugiar-se ente les ecletxes del sodtre del parking. Torna a sonar el despertador. Maleït despertador.

Passo com un llamp pel lavabo. Dents, cara, deosdorant, colonia, pixera. No em pentino. 

Torno a mirar per la finestra. Tinc la sensació que hi ha alguna cosa avui, que es diferent. Em giro i veig la seva fotografia a la meva tauleta, al costat del llit. L'anyoro. 

Engego la tele, i veig un llaç de color rosa. Ara hi caic. Avui es el dia mundial per la lluita contra el càncer. Segueixo anyorant-la mentre me n'adono de la rellevància que ha adquirit un dia com avui a la meva vida, des de fa quasi un parell d'anys. 

Torno a mirar per la finestra. Penso en com m'ha canviat la vida, en com m'ha canviat el caràcter, la manera de viure i entendre la vida, des que ella no hi és. Tornen a passar les gavines. I me n'adono que jo també volo, que sóc viu i estic aquí. Que ella no hi és, però tinc gent al costat que també em necessita. I sóc conscient que jo també els necessito. 

Un dia com avui. Un dia efímer. Un 4 de febrer com qualsevol altre.

Salut.




Esos locos que corren ...

jueves, enero 20, 2011


Nou Repte 2011. Challenge Barcelona-Maresmes distancia Ironman

lunes, enero 17, 2011
Doncs sí. Per fi m'hi he decidit.


A 3 setmans i escaix de la primera gran cita de l'any a Sevilla, acabo de pagara la inscripció al Challenge Barcelona-Maresme en distància Ironman. Quina bogeria! Tota la raó del món, jo també ho penso. Però es ara o mai.

Mentre hi he estat donant voltes, i n'hi he donat moltes, em plantejava el perquè fer un Ironman. Suposo que buscava més una explicació de cara al demés, que no pas per mi mateix, perquè jo no ho necesitava. He buscat, i pensat, i m'ha estat impossible de trobar-ne un sol de motiu. Tinc la sensació que no n'hi ha de motius, es només perquè està allà. Pel sol fet d'exisitir. Perquè disfruto fent això, i perquè l'Ironman es la màxima expressió d'aquest esport que tant ens enganxa, en tots els sentits. 

La majoria de gent no ho entén. Quan els expliques que probablement estaras mes de 12 hores fotent-li "candela" al cos es soprenen, i no ho entenen. Crec que es ben normal. Segurament jo mateix fa 3 anys pensava el mateix. 

Ara, resten 9 mesos durs, molt durs. Probablement, mes durs que la mateixa prova. Però hi ha ganes, motivació, i la sort que la gent del meu voltant està amb mi. 

3,8 - 180 - 42 ... son només xifres. Xifres que volten pel meu cap sense parar. Distàncies. Fites. Sensacions.



Salut