Marató de Sevilla 2011

viernes, marzo 11, 2011
Espectacular!

Aquesta es la paraula que definiria el que ha estat el cap de setmana maratonià a Sevilla. Amb la companyia dels sonats i sonades que sempre tinc a la vora.


Hi havia moltes esperançes, atlètiques, posades en aquest cap de setmana. Era la primera vegada que seguiem un planning amb cara i ulls, per a un repte d'aquest tipus. La idea, era baixar de 3 hores 30 minuts el diumenge a la marató. 

Han estat 4 mesos durs, no ens enganyarem. Alguns problemes amb els tibials, i amb els bessons, res que en Víctor, el meu fisio, no pogués arreglar amb una mica de sang i fetge (gràcies Víctor, per tot). I la mala sort per algún company, que es va trencar a poques setmanes del viatge (abuelo, la dedicatòria duia el teu nom).



Be, arribem a Sevilla, amb la Mire, els últims, per variar, jejejejeje. Disfrutem de dos dies en inmillorable companyia, amb la habitual banda de sonats, Alberts, Uri, Mei, Belén, Dani, Carmeta, Marta, Oliveras & friends. Ens contenim, tot i les ganes de sortir de parranda. Hi ha massa feina feta, com per engegar-ho a pastar ara.

I arriba diumenge. Molt menys nervios de l'habitual, em sorpren, i no m'agrada. Hauria d'estar dels nervis, com es habitual en mi. Em diuen que això es que porto els deures fets, però jo no ho tinc clar. Ens canviem, escalfem, i ens desitgem sort els uns als altres. L'Oliveras marxa endevant, i la Belén i el Dani es col.loquen a lloc també. 


Nosaltres, per variar ens empanem. Ens col.loquem malament, i quan donen la sortida veiem que l'hem liat. Anem en grup, l'Uri, l'Stone, el BP, el David i jo. Ens parem en sortir de l'estadi, per culpa de l'acumulació de gent. Ara si ens posem nerviosos. Sortim de l'estadi i avancem la Belén! que habia sortir teòricament darrera nostre. Ens mirem amb nervis, veient venir el pas pel quilòmetre 1. I zasca! piquem el primer quilòmetre a 6:00', quan el ritme a seguir era de 4:58'. Parlem, cridem, ens posem dels nervis. Que fem? com ho recuperem? Jo tenia por que vulguessim recuperar el temps perdut massa depressa i això ens passes factura al final de la cursa. Per sort, i vem posar bastant de cap, sobertot l'Uri, i vem anar guanyant terreny poc a poc.

Passem pel quilometre 10 havent recuperat molt del temps perdut al principi. Anem be. Veiem la Mire, la Mei, animant i fent fotos. A vegades no valorem ni agraïm el suficient l'esforç que fan. Es dur fer un seguiment d'aquest tipus, i per al corredor es una ajuda i una satisfacció enorme. Gràcies princeses.

Seguim encadenant quilòmetres, anem be. Temperatura perfecte. Ritme bo. Forces be. Tot sembla que estar anant com teniem previst. I passem per la mitja marató. 1h44:20. Perfecte! No només hem recuperat el temps perdut al principi, sino que passem la mitja amb 40 segons de marge per al objectiu. M'ho anoto al cap.

Seguim passant quilometres. Se'ns acopla en Dani. Gràcies crack. Ens acostem als 28 i començen els mals, normals i previsibles. Intento concentrar-me. Em dic que ara comença la cursa, que per això m'he preparat, per això he entrenat, i que estic a punt.


En BP, fot un pet. No pot mes. Estem al 30, i en Dani es queda amb ell. Seguim els altres 4. L'Uri ens veu be, i apreta, amb en David darrera seu. Jo no puc seguir-los, es posen a 4:30' i jo mantinc el meu ritme, l'Stone es queda amb mi. No era la nostra guerra, nosaltres haviem vingut per una altra cosa.

Anem passant els quilòmetres, i cada cop costa mes. L'Stone no va molt fi, però el tinc amb mi. 31, 32. Aquí comença, el que crec, son els millors 10 quilomtres que he corregut mai. Em noto les cames pesades, els genols em fan mal, però tinc el cap tant clar! sóc plenament conscient d'on estic, de com estic, del que falta, del que necessito fer per aconseguir el que vull, del que puc permetrem perdre de temps. M'espanto de lo ben calculat que ho tinc tot.

No deixo d'animar l'Stone, i de mirar el crono. Calculo el que ens podem permetre perdre per quilòmetre, per entrar sota les 3 hores i mitja. Enganyo a l'Stone (perdona tio, però ho havia de fer, jojojojo), dinet-li que anem 8 o 10 segons per sobre del que toca, perquè no ens freni mes del compte. 35, 36, 37 ... Seguim igual, em noto cada cop mes cansat de cames, però mentalment fort. Arribem al 40, veiem l'estadi, l'adrenalina puja, trobem al David, ens l'emportem amb nosaltres, i acabem els últims dos quilòmetres.


Arribem al 42 als tunels de l'estadi. Se senten els crits, la música, se'm posa la pell de gallina. Se que ho aconseguirem, de fet, no ho he dubtat en cap moment de la cursa. Entro al tartán i penso en la resta. L'Oliveras que deu haver arribat, però que no li ha anat be, ànims crack. L'Uri, que ens ha tret una distància enorme els últims 10 quilòmetres. Gràcies per dur-nos tantissims quilómetres durant la cursa. El BP, que deu venir no gaire darrera nostre, patint com un condemnat. La Belén, encara mes enrera, estàs feta una crack amb majúscules, sabia que entraries per sota les 4 hores. 

Girem la volta a la pista enmig del soroll, els crits, la música, l'speaker. Últims 100 metres. Es aquest moment màgic, es emoció pura, aquest moment en el qual penses cada vegada que l'entrenament se't fa dur, en els dies que plou, que fa fred, que et trobes malament, els dies que tens mandra, quan et fa mal el bessó, el tibial. La gent et pregunta. Val la pena 4 mesos de dur esforç, per 100 metres? Rotundament sí. El que es sent en un moment així només ho sap un mateix, i qui ho viu. A Barcelona l'any passat vaig patir massa per poder gaudir d'aquests 100 metres. Aquí ho he fet amb escreix.

3h29:42

El temps es relatiu. Les emocions i sensacions son allí, el record sempre hi serà.
Gràcies a tots, pels ànims, les abraçades, els entrenaments, el suport, l'ajuda, els crits ... gràcies. 

Gràcies vida, per acompanyar-m'hi i viure-ho amb mi.

I gràcies a ella, justament avui, que fa dos anys que ja no hi ets. Sempre estas amb mi. Sempre al meu costat.  Sempre cuidant de mi. Sempre hi seràs. Mil gràcies. T'm.


Salut

1 comentaris:

Anónimo dijo...

I jo no havia llegit això fins ara!!!!!!
T'm, vida

Publicar un comentario