Cavalls de Vent 2012

miércoles, octubre 31, 2012

Masses dies han passat ja, d'ençà de l'últim cap de setmana de setembre. Cap de setmana en que es celebrava la Ultra Trail Cavalls de Vent 2012 a Bagà i el Parc del Cadí-Moixeró.



Ja de tothom es de sobres sabut que la Teresa Farriol, companya a Corredors.cat hi va perdre la vida, passat el refugi de Prats d'Aguiló. Masses coses s'han dit sobre el tema, així que jo m'ho estalviaré.

En qüestió de xifres, quilòmetres, desnivells ... la cosa anava mes o menys així. El ultra trail Cavalls de Vent ens vacil·lava a tots amb uns 84 quilòmetres de distància i uns acollonants 6.000 metres de desnivell positiu. A priori, per algú que es dedica a nedar, anar en bicicleta i córrer en pla ... son unes xifres que, com a mínim, espanten, i molt. 

Es complicat arribar a un compromís, alhora de preparar les competicions, quan el que vols fer es diferencia tant, entre sí. He intentat de fer tota la muntanya que he pogut, sense deixar de rodar amb la bici, nedar o fer els entrenaments de córrer que, be, els entrenaments de córrer de sempre. 




M'agrada la muntanya, l'he viscuda des de petit, tot i que no d'aquesta manera. Però se m'ha fet molt estrany, no diré difícil, sinó estrany de compartir els entrenaments per ambdues coses. No volia deixar de banda la bici, ni l'aigua, i crec que no ha estat del tot encertat, però be, lliçó apresa. Una d'entre moltes, de les que he après aquest cap de setmana a Bagà.

En resum, i numèricament, en mes de 7 hores, varem fer uns 29 quilòmetres, i uns 2.300 metres de desnivell positiu, entre Bagà i el refugi del Serrat i les Esposes, lloc on ens vam retirar de la prova. 




En qüestió de sensacions i lliçons apreses ... no acabaria mai d'escriure.

La primera i la que mes m'ha ressonat al cap, es que quan et planteges fer una cosa com ara un Ultra Trail, has de tenir en compte que no pots compaginar els entrenaments que son necessaris per afrontar la cursa amb garanties, amb els que el Triatló i sobretot la llarga distància em demana. Segurament hi ha gent que si pot, gent que porta una vida d'esport al darrera. Potser gent que te un físic especial, i que es capaç d'assimilar ambdues coses, jo ara se que el meu cos no n'és capaç.

No m'agrada llegir que la muntanya es perillosa, que la muntanya es traïdora, que la muntanya et mata o que la muntanya no te pietat i moltes d'altres coses semblants. A la muntanya no se li poden atorgar trets purament humans. No m'agrada que se la humanitzi així. La muntanya no entén d'esforços, de sacrificis, de cansament, de patiment, de voluntat, de força, tenacitat o lluita. La muntanya es allà, i amb això n'hi ha prou.




Masses línies hem llegit sobre la Cavalls de Vent d'enguany i la mort de la Teresa. Sobre la responsabilitat que un mateix te quan va a la muntanya a fer aquest tipus de coses. Sobre si s'hauria d'haver suspès la prova o com a mínim haver retallat el recorregut, per evitar les zones mes altes i mes propenses a baixes temperatures. I moltes mes paraules al respecte. Cadascú te una opinió al respecte. Tothom sap l'experiència de la Teresa a la muntanya. Quan un cúmul de circumstàncies duent a un fet com aquest, es fa difícil de trobar una explicació raonable. 




L'altre dia llegia en un blog una dada que, rere la mort de la Teresa queda una mica emmascarada, però com a mínim, et fa dubtar de si la cadena de decisions (o no decisions) va ser l'encertada. Un 80% dels inscrits a la prova van abandonar abans d'acabar-la. Recentment he tingut el plaer de col·laborar en la organització d'una cursa de muntanya, i després d'haver viscut la Cavalls de Vent d'enguany, ho he viscut amb un altre prisma. Si nosaltres haguéssim tingut un percentatge d'abandó del 80%, tindríem la sensació que, com a organitzadors i a la fi responsables d'un esdeveniment, alguna cosa no hem fet be.

Tothom te responsabilitat sobre si mateix, sobre els seus actes, les seves decisions. Cadascú es lliure de prendre-les, assumint-ne les conseqüències. Del fred, de la pluja, de la boira, d'això no se li pot demanar responsabilitats a ningú. Donar-li a la pròpia natura es tant absurd com fer un ball perquè no plogui. Però, quan parlem d'un event, d'una cursa, d'un Ultra Trail en aquest cas, també hi ha part de la responsabilitat del que hi succeeix, que va donada a l'organització. Només ell, te la potestat per anar mes enllà de la bogeria dels corredors i entre d'altre coses retallar el circuit.

No parlo de culpes, nomes de responsabilitats. A partir d'aquí cadascú sap que es responsabilitat seva, que ha fet be i que no.

 


Per la meva part, quan varem arribar al refugi del Niu de l'Àliga, després de 3 hores i mitja de caminar amunt i més amunt. Entre la boira, el fred, el vent insuportable, la pluja. Allà a poc mes de 2.500 metres d'alçada i un fred que no es podia aguantar, quan vem entrar dins el punt de control i ens vem adonar del que allí hi havia, dins de mi tenia clar que allò no anava be, que no era el que havia vingut a buscar. Tenia la sensació que tot allò em superava, més enllà de l'esforç purament físic. Llavors vaig saber que aquell no era el dia per a fer el que havíem vingut a fer.

El que hi havia dins aquell edifici es difícil d'explicar. Tinc la sensació que no hi havia ningú que no estigues tremolant de fred. Els metges amunt i avall preguntant a tothom com estava. Abrigant als que havien patit mes amb mantes tèrmiques. Les cares, les cares de la gent eren un poema. Mirar els ulls i l'expressió d'aquests a les cares de la gent, et feia adonar que molts d'ells vivien quelcom que els havia superat. Aquelles espurnes d'il·lusió que hi veies a aquelles mateixes cares 4 hores abans, a minuts de la sortida s'havia esvaït. Ningú s'esperava que les condicions fossin tant adverses. Nosaltres tampoc. I en conseqüència, no anàvem prou preparats, en tots el sentits. 




Al cap d'una estona, ens vem adonar que romandre allà dins amb aquell fred no tenia cap sentit. Havíem de perdre alçada com fos, i ràpidament, tot esperant que la temperatura no fos tan freda mes avall. De camí al següent punt de control, mon germà i jo varem parlar, i ell va tenir molt clar que al Serrat i les Esposes, proper punt de control, i on ens esperaven la Mire, la Susana i el Tete, ell plegaria. Ja n'havia tingut prou. 

Unes 3 hores ens van separar des del Niu de l'Àliga fins al Serrat i les Esposes. 180 minuts en que no vaig para de pensar que faria en arribar al refugi. Físicament em notava tant i tant be. Amb prou feines notava un puntet de cansament a les cames, sobretot perquè el clima ens feia anar molt a poc a poc, i les cames no ho patien tant. Però alguna cosa em deia dins meu, que no acabaria, que no podria aguantar 50 quilometres mes en aquelles condicions. A la que paràvem un moment, el cos em començava a tremolar de fred, i suposo que també de cansament i falta d'aliment.

Al arribar al Serrat i les Esposes, ens esperava la Mire uns metres abans d'arribar. Ens saludem i fem veure que tot va mes o menys be. Fem unes fotos i enfilem la ultima rampeta que porta al refugi. Allà es va acabar el nostre Cavalls de Vent. Reconec que em va costar tant decidir de no continuar. En aquell moment em va fer molta ràbia. Em va anar molt be, poder-ho parlar amb la Mire. A vegades, t'ho retrec, però m'encanta el punt de cordura que poses a les situacions, quan jo no ho faig. Ara, amb el temps, se que vaig fer el que havia de fer. No se si be o malament, però es el que havia de fer. I no m'ho dic, d'alguna manera, per a justificar la meva decisió, n'estic convençut. 

Quan mes temps passa d'ençà d'aquell cap de setmana, no deixo de tornar-hi de pensament cap dia, mes content n'estic del que varem fer. Fa uns dies llegia una crònica d'una corredora de la Cavalls de Vent d'enguany que deia mes o menys ... "es molt bonic acabar, però molt mes poder tornar a començar" ... Quanta raó té, i per desgracia molts no tenen la oportunitat de fer-ho. 

No vull dramatitzar la situació. Vull dir que, no vaig tenir la sensació de que perillessin les nostres vides, ni molt menys. No es això. Però tambe és es cert que, el que li va passar a la Teresa, no se gracies a què, no li va passar a mes gent. Suposo que el 80% d'abandonaments en te la culpa, o les gracies.

A vegades, quan escrius sobre alguna cursa i les coses van com en aquest cas, creus que es difícil, que algú que no ho ha viscut com tu o qui t'acompanya, entengui el que vius i com ho vius. No pretenc que ningú senti el que vem sentir nosaltres aquell dia, només que d'alguna manera entengui el que vem sentir.

Ha estat un plaer després de tot, compartir aquell cap de setmana amb la Mire, l'Òscar, la Susana, el Tete i l'Ivan. Sobretot amb mon germà, perquè es la primera vegada que podem compartir quelcom tant gran, esportivament parlant, com ho es Cavalls de Vent. Moltes coses m'ha donat l'esport, moltes, i una de les que me'n sento mes orgullós es d'haver ajudat a fer que mon germà se'n tornés un d'amant de l'esport, i poder-ho compartir amb ell. Gràcies nen.

Si algú de vosaltres vol tornar-hi l'any que ve, compteu amb mi. 




I l'any que ve, què?

L'any que ve, espero tenir la sort de que em torni a tocar una plaça per a poder fer la Ultra Trail Cavalls de Vent altre cop. Si els primers dies, no en volia tornar a saber res mes, ara tinc clar que vull tornar-ho a provar. He après les lliçons, he après mes sobre mi i el meu cos, sobre les meves reaccions, el meu comportament. M'he conegut una mica més. 

Vull tornar a començar, i si puc, acabar.

Salut.


La cultura del sacrifici i I

jueves, junio 07, 2012
Maya Nakanishi.

26 anys.

Atleta paralímpica japonesa amb plaça per a disputar els JJ.OO. de Londres 2012. Records asiàtics dels 200 metres llisos i del salt de llargada.

Un accident als 21 anys, va trencar la seva vida, la seva afició, el tennis, deixant-li seqüèl.les irreversibles. Una cama amputada a l'alçada del genoll.

Va començar a entrenar com a velocista amb una cama aritificial.

La seva força de voluntat, i el seu esperit lluitador, la van dur a disputar els Jocs de Pequín 2008, on aconseguí un 4art lloc als 200 metres i un 6è als 100.

Viu en una autocaravana, i està farta de buscar esponsoritzacions, per a poder costejar-se la disputa dels Jocs Paralímpics. 


Una arriscada aposta, per tal de trobar el finançament necessari per a poder disputar els jocs, l'ha dut a ser el punt de mira del mon de l'esport aquests dies. La desició de fer un calendari, mostran-se seminua, per recaptar fons, l'ha posat en el focus de les crítiques de companys de sel.leció, premsa japonesa, i un llarg etcetera ... de gent, sota el meu paré, amb uns prejudicis força irònics.


Els seus propis companys de la sel.leció paralímpica del japó, l'han acusta d'humiliar-los, per mostrar d'aquesta manera la seva discapacitat. Ella respon dient-los que preten transmetre el missatge de què, una protesi es algo bonic, no un motiu de vergonya, i esperona les persones amb discapacitats a mirar la vida de front.

La Maya es una persona que no amaga la seva protesi quan corre.


Es clar, que ningú amb dos dits de front, i amb una mínima cultura del sacrifici, li pot retreure res a la Maya, sinó tot el contrari.

El que realment es important en la noticia, es que resulta escandalós que una aleta del seu nivell hagi d'autofinanciar-se. 

Salut i sort.




Road to Zarautz ...

lunes, junio 04, 2012
Cinc dies pel Triatló de Zarautz, objectiu primer d'aquesta temporada, i amb la sensació de ... no, mes que la sensació, es amb la certessa ... que els entrenaments no han estat els correctes, que no he fet les coses be. 

Me'n vaig cap al cantàbric amb una sensació, com a poc, desconcertant. Alguna cosa ha fallat aquesta vegada, abans de començar, be de fet, abans d'acabar. No m'he trobat amb la motivació de les alters vegades, la veritat no se per què. No he sortit a rodar, trotar o nedar amb les ganes amb les que ho havia fet abans, sobretot l'any passat als entrenaments per Calella. 

Amb tot això, el temps de tall per la part de natació, 1 hora per a fer els 2.900 metres al Cantàbric, se'm posa de través només de pensar en com de mal parit pot ser aquell mar, si bufa vent. 

Una de les coses que m'agrada i m'atrau d'aquest esport, i en especial de les llargues distàncies, es que aquí no hi ha excuses, aquí el que treballa, i treballa dur, acostuma a tenir la seva recompensa, i el que no ho fa, aquest en pateix les conseqüències, mes tard o mes d'hora, nedant o rodant ... o corrent, però les pateix. La llarga distància no te pietat, ni perdona els errors, ni es benevolent amb la falta de preparació, posa cadascú al seu lloc, el lloc on li correspon. Justament per això, es tan excitant. T'ensenya a trobar, coneixer i assumir les teves limitacions, a potenciar les teves virtuds, t'ensenya a ser humil, a lluitar, a patir, a valorar l'esforç i el sacrifici, el propi i el de cada un dels teus contrincants, que aquí passen a ser companys, malgrat arribin en la darrera posició. 

Quanta raó te en Clemente quan parlant de la llarga distància diu allò de ... “Cómo saben todos los que corren, no se trata sólo de ritmos, tiempos, material areodinámico o resultados, al final lo que cuenta es que uno está ahí fuera “solo”, con sus virtudes y sus limitaciones, esforzándose por dar lo mejor de sí mismo y, en ese sentido, todos, desde el primero al último, “están en carrera”, en la misma carrera” ... així que malgrat tot, malgrat saber que no he fet els deures, malgrat tenir por, aniré cap a Euskadi a lluitar, a donar-ho tot, a treballar de valent, a patir el que calgui, a donar el millor de mi mateix per a sentir una vegada mes, aquella indescriptible sensació d'aquells últims 250 metres en un triatló de llarga distància, rodejat de la gent que estimes i t'estima. Aquella sensació que ningú sap explicar, però que, a qui l'ha viscut, li posa els pels de punta, i sap perfectament del que parles.

Ens veiem a Zarautz ... entre les onades ... al mur de Aia  ... als últims 250 metres.

Salut.

BH Zarauzko Triatloia - 9 de Juny de 2012 - Inscrit!!!

viernes, febrero 10, 2012
Doncs sí! Primer gran repte de la temporada atlètica 2012. Serà la XXVI edició d'aquet mític Triatló, el Triatló de Zarauz. I ja hi som inscrits!

http://www.zarauzkotriatloia.com

Amb unes distàncies de 2,5 - 76 - 20 km's, distribuits de la següent manera.

2.500 metres d'aigua (Platja Getaria - Platja Zarauz)

Es un recorregut que oscil.la entre 2.500 i 2.800 metres, en funció de la marea i la ubicació de les boies. 


Veure 2.500 metres de swimming en un mapa més gran.



76 quilometres en Bici

Circuit de carretera tallat al trànsit de 76 quilometres a 4 voltes. Començant al mateix Zarauz en direcció Getaria per la costa i tornant a Zarauz per el Alto de Meagas.

El recorregut es divideix en dues parts. Primer tenim 3 voltes a un circuit de 21 quilometres (Zarauz - Getaria - Zumaia - Alto de Meagas - Zarauz) . Durant aquestes 3 primeres voltes pujarem a Meagas desde Zumaia. Una pujada d'uns 3,8 quilometres de distància amb un percentatge de desnivell mig del 3,21% aproximadament. 

Perfil de la volta de 21 quilometres.



Veure 3 voltes grans de 21 KM en un mapa mes gran


Després ens trobem amb una cuarta i última volta de 12 quilometres (Zarauz - Getaria - Alto de Garate - Alto de Meagas - Zarauz) on haurem de pujar el Alto de Garate desde Getaria. Un port de quasi 3 quilometres amb un percentatge de desnivell mitj'a del 7,8%.

Perfil de la volta de 12 quilometres.


Veure Una volta de 12km en un mapa mes gran



20 quilometres a peu


El recorregut a peu transcorre pel casc urbà de Zarauz. Son 3 voltes en total (Boxs - Carrer de Iger - Carrer Major - Plaça de l'Ajuntament - Carrer Lapurdi - Passeig Maritim - Boxs). Després de la tercera volta, es fan poc mes de 1.000 metres fins la meta situada a la plaça de l'ajuntament.


Veure 20 KM running en un mapa mes gran


L'arribada a meta:




I ara ... a entrenar!!


Salut

Duatló de carretera de Cerdanyola 2012

viernes, febrero 03, 2012
Canviem de modalitat. Em venia molt de gust de provar un Duatló de Carretera, i si he de ser sincer, no només no m'ha decepcionat l'experiència, sinó que m'ha sorprés gratament. Era també el primer cop que competia amb mon germà, els dos junts en una prova d'aquestes i em feia especial il.lusió.

L'escollit va ser el Duatló de Cerdanyola, el passat 22 de Gener. Era la primera vegada que el feien, i tot semblava ser una incògnita. Ja m'anava be tenir la sensació que no era l'únic que anava perdut.


La prova consistia en un primer tram a peu de 5 quilòmetres, seguit de 3 voltes en bici a un circuit entre Cerdanyola i Sant Cugat amb un total de 22 quilòmetres, i un altre tram final a peu, en aquest cas de 2,5 quilòmetres. Un estrés!!! 


La idea, en distància tan curta era sortir a rebentar. I així va ser. Els primers 5 quilometres a tope, o quasi, sense pensar en el que vindria després ... parcial de 19:45'' ... una mica per sota de 4'/km ... vaig al.lucinar perquè era el primer cop que rodava aquesta distància a aquest ritme. He de dir que em va sobar moltissim, la infinita quantita de gent que roda a ritmes mes ràpids que aquest, moltissima gent! 


Transició ràpida, aquí no hi ha neopré! jejejeje ... Surto amb la bici i em disposo a rodar a tope, i zas! sopresa! un parell de pujades que em deixen les cuixes "tiritando". Tota una sorpresa el circuit de bici. Pensavem que era del tot pla, i es trenca-cames com pocs, però molt divertit. Aquí tinc la sort, d'enganxar un grup al final de la primera volta, el qual ja no abandono en tot el sector de bici. Marco un parcial de 38:25'' transicions incloses, que no està gens malament.


I arriba el pitjor de tot ... l'últim tram, el de 2,5 quilometres a peu. On el cos ja diu "nen, fins aquí hem arribat!" ... surto amb calma i intento agafar un ritme constant però es impossible. L'únic consol es que, nomes son 10  minuts, així que apreto les dents i corro com puc. Marco un parcial de 10:50'' ... es nota que anava fos. I entro a meta amb un total de 1:09:09'', petat, però contentíssim. Posició 166/394.

Genial l'experiència que de ben segur tornaré a repetir.


Salut.

Una nova experiència, la Intermón Oxfam Trailwalker

jueves, enero 19, 2012
INTERMON OXFAM organitza per segon any consecutiu al nostre país la  Trailwalker , el major desafiament esportiu per equips del món per lluitar contra la pobresa. Els participants, en equips fem nostres dues gran fites:

- Recaptar un mínim de 1.500 € destinats a projectes d’Intermón Oxfam.

- Recórrer a peu 100 km en un màxim de 32 hores.

Què és la Trailwalker?

L’any passat la Trailwalker va recaptar 470.000 €, quantitat que va ser destinada a projectes com el Banc d’Aigua d’Etiòpia, un país on dones i nenes han de caminar fins a cinc hores al dia per anar a buscar aigua. Aquest, nosaltres volem posar el nostre gra de sorra per fer de l'edició 2012 un èxit encara més gran.
Ara bé, això no pot ser possible sense la teva col·laboració.


Com es pot col·laborar?

1)    Qualsevol donació, per mínima que pugui ser, ajudarà a aconseguir l'objectiu, ja que com bé diuen, mica en mica s'omple la pica. Les donacions es fan a través de la pàgina del nostre petit gran grup: http://trailwalker.intermonoxfam.org/es/equipos/ficha/trollwalkers


2)    Ajuda’ns a fer difondre aquesta iniciativa entre els teus amics, familiars i coneguts.


Per més informació:


Gracies i salut.

Cursa dels Nassos - Sant Silvestre Barcelona 2011

lunes, enero 09, 2012
L'adeu al 2011 atlètic, ha estat a la Sant Silvestre de Barcelona, el dia 31 a la tarda. Però aquesta vegada ha estat diferent.

Desde Corredors.cat es va muntar un repte de cara aquesta cursa amb la col.laboració de la Rosa Morató i en Pol Guillen. Em van oferir de col.laborar en el repte fent de llebre oficial a la cursa, d'algun dels grups que hi havia. Em va tocar fer de llebre de 55', un ritme de 5:30'' el quilòmetre.



Ha estat una experiencia bonissima. El fet de anar a un ritme relativament còmode em premetia estar pendent de la gent que em seguia, animar-los, fer-los bromes, i totes les coses que sempre t'agrada que faci una llebre, quan hi vas al darrera, treient la llengua i no tens esma per a res mes que mirar-li el cul, en el bon sentit de l'expressió, si es que el té, i moure les cames inconscientment.

Vaig entrar a meta amb un temps de 54:45''. Just 15'' per sota de l'establert. Crec que amb la feina ben feta. Tots els quilometres molt iguals, que es el que volia. Una cursa molt regular, donat el perfil del recorregut.

Encantat amb l'experiencia, i amb ganes de repetir.

Salut.