Cavalls de Vent 2012

miércoles, octubre 31, 2012

Masses dies han passat ja, d'ençà de l'últim cap de setmana de setembre. Cap de setmana en que es celebrava la Ultra Trail Cavalls de Vent 2012 a Bagà i el Parc del Cadí-Moixeró.



Ja de tothom es de sobres sabut que la Teresa Farriol, companya a Corredors.cat hi va perdre la vida, passat el refugi de Prats d'Aguiló. Masses coses s'han dit sobre el tema, així que jo m'ho estalviaré.

En qüestió de xifres, quilòmetres, desnivells ... la cosa anava mes o menys així. El ultra trail Cavalls de Vent ens vacil·lava a tots amb uns 84 quilòmetres de distància i uns acollonants 6.000 metres de desnivell positiu. A priori, per algú que es dedica a nedar, anar en bicicleta i córrer en pla ... son unes xifres que, com a mínim, espanten, i molt. 

Es complicat arribar a un compromís, alhora de preparar les competicions, quan el que vols fer es diferencia tant, entre sí. He intentat de fer tota la muntanya que he pogut, sense deixar de rodar amb la bici, nedar o fer els entrenaments de córrer que, be, els entrenaments de córrer de sempre. 




M'agrada la muntanya, l'he viscuda des de petit, tot i que no d'aquesta manera. Però se m'ha fet molt estrany, no diré difícil, sinó estrany de compartir els entrenaments per ambdues coses. No volia deixar de banda la bici, ni l'aigua, i crec que no ha estat del tot encertat, però be, lliçó apresa. Una d'entre moltes, de les que he après aquest cap de setmana a Bagà.

En resum, i numèricament, en mes de 7 hores, varem fer uns 29 quilòmetres, i uns 2.300 metres de desnivell positiu, entre Bagà i el refugi del Serrat i les Esposes, lloc on ens vam retirar de la prova. 




En qüestió de sensacions i lliçons apreses ... no acabaria mai d'escriure.

La primera i la que mes m'ha ressonat al cap, es que quan et planteges fer una cosa com ara un Ultra Trail, has de tenir en compte que no pots compaginar els entrenaments que son necessaris per afrontar la cursa amb garanties, amb els que el Triatló i sobretot la llarga distància em demana. Segurament hi ha gent que si pot, gent que porta una vida d'esport al darrera. Potser gent que te un físic especial, i que es capaç d'assimilar ambdues coses, jo ara se que el meu cos no n'és capaç.

No m'agrada llegir que la muntanya es perillosa, que la muntanya es traïdora, que la muntanya et mata o que la muntanya no te pietat i moltes d'altres coses semblants. A la muntanya no se li poden atorgar trets purament humans. No m'agrada que se la humanitzi així. La muntanya no entén d'esforços, de sacrificis, de cansament, de patiment, de voluntat, de força, tenacitat o lluita. La muntanya es allà, i amb això n'hi ha prou.




Masses línies hem llegit sobre la Cavalls de Vent d'enguany i la mort de la Teresa. Sobre la responsabilitat que un mateix te quan va a la muntanya a fer aquest tipus de coses. Sobre si s'hauria d'haver suspès la prova o com a mínim haver retallat el recorregut, per evitar les zones mes altes i mes propenses a baixes temperatures. I moltes mes paraules al respecte. Cadascú te una opinió al respecte. Tothom sap l'experiència de la Teresa a la muntanya. Quan un cúmul de circumstàncies duent a un fet com aquest, es fa difícil de trobar una explicació raonable. 




L'altre dia llegia en un blog una dada que, rere la mort de la Teresa queda una mica emmascarada, però com a mínim, et fa dubtar de si la cadena de decisions (o no decisions) va ser l'encertada. Un 80% dels inscrits a la prova van abandonar abans d'acabar-la. Recentment he tingut el plaer de col·laborar en la organització d'una cursa de muntanya, i després d'haver viscut la Cavalls de Vent d'enguany, ho he viscut amb un altre prisma. Si nosaltres haguéssim tingut un percentatge d'abandó del 80%, tindríem la sensació que, com a organitzadors i a la fi responsables d'un esdeveniment, alguna cosa no hem fet be.

Tothom te responsabilitat sobre si mateix, sobre els seus actes, les seves decisions. Cadascú es lliure de prendre-les, assumint-ne les conseqüències. Del fred, de la pluja, de la boira, d'això no se li pot demanar responsabilitats a ningú. Donar-li a la pròpia natura es tant absurd com fer un ball perquè no plogui. Però, quan parlem d'un event, d'una cursa, d'un Ultra Trail en aquest cas, també hi ha part de la responsabilitat del que hi succeeix, que va donada a l'organització. Només ell, te la potestat per anar mes enllà de la bogeria dels corredors i entre d'altre coses retallar el circuit.

No parlo de culpes, nomes de responsabilitats. A partir d'aquí cadascú sap que es responsabilitat seva, que ha fet be i que no.

 


Per la meva part, quan varem arribar al refugi del Niu de l'Àliga, després de 3 hores i mitja de caminar amunt i més amunt. Entre la boira, el fred, el vent insuportable, la pluja. Allà a poc mes de 2.500 metres d'alçada i un fred que no es podia aguantar, quan vem entrar dins el punt de control i ens vem adonar del que allí hi havia, dins de mi tenia clar que allò no anava be, que no era el que havia vingut a buscar. Tenia la sensació que tot allò em superava, més enllà de l'esforç purament físic. Llavors vaig saber que aquell no era el dia per a fer el que havíem vingut a fer.

El que hi havia dins aquell edifici es difícil d'explicar. Tinc la sensació que no hi havia ningú que no estigues tremolant de fred. Els metges amunt i avall preguntant a tothom com estava. Abrigant als que havien patit mes amb mantes tèrmiques. Les cares, les cares de la gent eren un poema. Mirar els ulls i l'expressió d'aquests a les cares de la gent, et feia adonar que molts d'ells vivien quelcom que els havia superat. Aquelles espurnes d'il·lusió que hi veies a aquelles mateixes cares 4 hores abans, a minuts de la sortida s'havia esvaït. Ningú s'esperava que les condicions fossin tant adverses. Nosaltres tampoc. I en conseqüència, no anàvem prou preparats, en tots el sentits. 




Al cap d'una estona, ens vem adonar que romandre allà dins amb aquell fred no tenia cap sentit. Havíem de perdre alçada com fos, i ràpidament, tot esperant que la temperatura no fos tan freda mes avall. De camí al següent punt de control, mon germà i jo varem parlar, i ell va tenir molt clar que al Serrat i les Esposes, proper punt de control, i on ens esperaven la Mire, la Susana i el Tete, ell plegaria. Ja n'havia tingut prou. 

Unes 3 hores ens van separar des del Niu de l'Àliga fins al Serrat i les Esposes. 180 minuts en que no vaig para de pensar que faria en arribar al refugi. Físicament em notava tant i tant be. Amb prou feines notava un puntet de cansament a les cames, sobretot perquè el clima ens feia anar molt a poc a poc, i les cames no ho patien tant. Però alguna cosa em deia dins meu, que no acabaria, que no podria aguantar 50 quilometres mes en aquelles condicions. A la que paràvem un moment, el cos em començava a tremolar de fred, i suposo que també de cansament i falta d'aliment.

Al arribar al Serrat i les Esposes, ens esperava la Mire uns metres abans d'arribar. Ens saludem i fem veure que tot va mes o menys be. Fem unes fotos i enfilem la ultima rampeta que porta al refugi. Allà es va acabar el nostre Cavalls de Vent. Reconec que em va costar tant decidir de no continuar. En aquell moment em va fer molta ràbia. Em va anar molt be, poder-ho parlar amb la Mire. A vegades, t'ho retrec, però m'encanta el punt de cordura que poses a les situacions, quan jo no ho faig. Ara, amb el temps, se que vaig fer el que havia de fer. No se si be o malament, però es el que havia de fer. I no m'ho dic, d'alguna manera, per a justificar la meva decisió, n'estic convençut. 

Quan mes temps passa d'ençà d'aquell cap de setmana, no deixo de tornar-hi de pensament cap dia, mes content n'estic del que varem fer. Fa uns dies llegia una crònica d'una corredora de la Cavalls de Vent d'enguany que deia mes o menys ... "es molt bonic acabar, però molt mes poder tornar a començar" ... Quanta raó té, i per desgracia molts no tenen la oportunitat de fer-ho. 

No vull dramatitzar la situació. Vull dir que, no vaig tenir la sensació de que perillessin les nostres vides, ni molt menys. No es això. Però tambe és es cert que, el que li va passar a la Teresa, no se gracies a què, no li va passar a mes gent. Suposo que el 80% d'abandonaments en te la culpa, o les gracies.

A vegades, quan escrius sobre alguna cursa i les coses van com en aquest cas, creus que es difícil, que algú que no ho ha viscut com tu o qui t'acompanya, entengui el que vius i com ho vius. No pretenc que ningú senti el que vem sentir nosaltres aquell dia, només que d'alguna manera entengui el que vem sentir.

Ha estat un plaer després de tot, compartir aquell cap de setmana amb la Mire, l'Òscar, la Susana, el Tete i l'Ivan. Sobretot amb mon germà, perquè es la primera vegada que podem compartir quelcom tant gran, esportivament parlant, com ho es Cavalls de Vent. Moltes coses m'ha donat l'esport, moltes, i una de les que me'n sento mes orgullós es d'haver ajudat a fer que mon germà se'n tornés un d'amant de l'esport, i poder-ho compartir amb ell. Gràcies nen.

Si algú de vosaltres vol tornar-hi l'any que ve, compteu amb mi. 




I l'any que ve, què?

L'any que ve, espero tenir la sort de que em torni a tocar una plaça per a poder fer la Ultra Trail Cavalls de Vent altre cop. Si els primers dies, no en volia tornar a saber res mes, ara tinc clar que vull tornar-ho a provar. He après les lliçons, he après mes sobre mi i el meu cos, sobre les meves reaccions, el meu comportament. M'he conegut una mica més. 

Vull tornar a començar, i si puc, acabar.

Salut.


0 comentaris:

Publicar un comentario en la entrada