Road to Zarautz ...

lunes, junio 04, 2012
Cinc dies pel Triatló de Zarautz, objectiu primer d'aquesta temporada, i amb la sensació de ... no, mes que la sensació, es amb la certessa ... que els entrenaments no han estat els correctes, que no he fet les coses be. 

Me'n vaig cap al cantàbric amb una sensació, com a poc, desconcertant. Alguna cosa ha fallat aquesta vegada, abans de començar, be de fet, abans d'acabar. No m'he trobat amb la motivació de les alters vegades, la veritat no se per què. No he sortit a rodar, trotar o nedar amb les ganes amb les que ho havia fet abans, sobretot l'any passat als entrenaments per Calella. 

Amb tot això, el temps de tall per la part de natació, 1 hora per a fer els 2.900 metres al Cantàbric, se'm posa de través només de pensar en com de mal parit pot ser aquell mar, si bufa vent. 

Una de les coses que m'agrada i m'atrau d'aquest esport, i en especial de les llargues distàncies, es que aquí no hi ha excuses, aquí el que treballa, i treballa dur, acostuma a tenir la seva recompensa, i el que no ho fa, aquest en pateix les conseqüències, mes tard o mes d'hora, nedant o rodant ... o corrent, però les pateix. La llarga distància no te pietat, ni perdona els errors, ni es benevolent amb la falta de preparació, posa cadascú al seu lloc, el lloc on li correspon. Justament per això, es tan excitant. T'ensenya a trobar, coneixer i assumir les teves limitacions, a potenciar les teves virtuds, t'ensenya a ser humil, a lluitar, a patir, a valorar l'esforç i el sacrifici, el propi i el de cada un dels teus contrincants, que aquí passen a ser companys, malgrat arribin en la darrera posició. 

Quanta raó te en Clemente quan parlant de la llarga distància diu allò de ... “Cómo saben todos los que corren, no se trata sólo de ritmos, tiempos, material areodinámico o resultados, al final lo que cuenta es que uno está ahí fuera “solo”, con sus virtudes y sus limitaciones, esforzándose por dar lo mejor de sí mismo y, en ese sentido, todos, desde el primero al último, “están en carrera”, en la misma carrera” ... així que malgrat tot, malgrat saber que no he fet els deures, malgrat tenir por, aniré cap a Euskadi a lluitar, a donar-ho tot, a treballar de valent, a patir el que calgui, a donar el millor de mi mateix per a sentir una vegada mes, aquella indescriptible sensació d'aquells últims 250 metres en un triatló de llarga distància, rodejat de la gent que estimes i t'estima. Aquella sensació que ningú sap explicar, però que, a qui l'ha viscut, li posa els pels de punta, i sap perfectament del que parles.

Ens veiem a Zarautz ... entre les onades ... al mur de Aia  ... als últims 250 metres.

Salut.

2 comentaris:

pzdlc dijo...

Allà hi serem, i també als últims 250 metres!
Ànims bandarra!!!

Anónimo dijo...

El millor de tot... la honradesa i la serenitat en les teves paraules...
Anirem tots plegats a por ello!!!
T,m

Publicar un comentario en la entrada