Ultra Trail de Barcelona 2013

jueves, mayo 02, 2013

Què difícil es ordenar el que un te al cap. Què difícil es escoltar-se a un mateix. Quant se n'aprèn però, al intentar-ho.

A aquestes alçades, i amb la preinscripció a la Ultra Cavalls de Vent 2013 feta, la idea del que serà atlèticament aquest any, ja es prou clara.

La UTBCN, es una ultra trail que es compon de 4 distàncies. La meva elecció era la de 78 quilòmetres i poc mes de 3.100 metres de desnivell positiu, la LTBCN. Per què? Doncs segurament perquè passa per casa, per on vaig créixer, córrer i jugar de petit. No havia sabut mai quina es la sensació al competir en llocs tant coneguts i tant significatius per a mi. No m'ha defraudat l'experiència, tot al contrari. He descobert mes coses sobre mi mateix.

Tot comença el divendres, amb la Meme, en un briefing plegat de 'pros', Nuria Picas, Emma Roca, Fernanda Maciel, Arnau Julià, Agustí Roc, etc ... anuncien pluja, pluja i mes pluja. Penso que ja estarà be, fer una quilometrada sota la pluja, al final de tot se n'aprèn, i com mes experiència hagis pogut adquirir en circumstàncies diverses, millor. 


Anuncien un canvi d'última hora en l'entrega de xips i dorsals. S'ha criticat molt, moltíssim, la organització d'aquesta ultra trail, en la majoria de coses amb tota la raó del món, hi ha coses que no es poden permetre que passin en un event d'aquestes característiques, i més quan t'anuncies com "... a toda costa, la mejor carrera de montaña ..." Cert que ningú es fica a organitzar una cosa així pensant en putejar al corredor, però des del meu punt de vista, s'ha de ser una mica més humil i establir les prioritats amb una mica de racionalitat i sentit comú. Sinó, després passa el que va passar aquest cap de setmana al Garraf. En fi, masses coses s'han escrit ja sobre aquest tema, jo el deixo.


L'arribada a Sitges es prou tranqui-la, amb temps, sota una intensa pluja. Deixar la bossa que tindré a Begues, i anar cap a la sortida on tothom s'amaga dins els bars, sota els toldos de les terrasses, i el mar, un xic emprenyat ens mira, avisant-nos que avui no serà fàcil.

Just quan el cos comença a tremolar del fred, es dona la sortida. De seguida me n'adono que estic massa endarrere, però ara no vull tornar-me boig i decideixo anar fent, pels carrers de Sitges. Aquí visc un dels moments més impactants de la cursa. Veure gent sortint de l'hotel Melià dorsal en mà, que acabaven de recollir, mentre la cursa ja feia uns minuts que havia començat em deixa una mica de mal sabor de boca. Però segueixo endavant, enfilant pujades d'asfalt sense deixar de córrer.


Arribem al primer embús. Una cadena, un toll d'aigua que incomprensiblement la gent no vol trepitjar i tot deu es para ... i el primer corriol. Em quedo completament parat uns minuts, bastants, i em m'emprenyo. No puc evitar bufar de mala llet, hi ha gent parada fent-se fotos al mig del corriol com si d'una excursió es tractés fent parar la gent. Però penso que em queden moltes hores, que si es cert que tenia una previsió de temps, però que he vingut a gaudir, i no a emprenyar-me. M'omplo de paciència i segueixo el reguer de corredors com si de la cua del supermercat es tractés.



Tot aquest follón em fa anar molt lent, amb la sensació de que no em canso. Es la única zona de la cursa que es desconeguda per mi. No te cap dificultat tècnica, de fet, com la majoria del recorregut excepte algun tram molt concret i petit. 

Per fi, després de passar una parella que amb prou feines avançaven sobre el fang arribo al primer avituallament, on la gent de la Mitja Marató es desvia, ens posem sobre pista, i la cosa canvia radicalment.

Agafo uns fruits secs i tiro sense aturar-me. El menjar es una assignatura pendent per a mi, que he de treballar i molt. Em pacto una sèrie de calories, horaris i quantitats a menjar durant la cursa, però després no hi penso o no trobo que sigui el moment i vaig una mica anàrquic en aquest sentit. 

Trotem per pista ample i bona cap a Vallgrassa, miro el GPS. El torno a mirar. I un altre cop. Tinc tants vicis de l'asfalt, que m'emprenyo amb mi mateix. Tio! per favor, has perdut molt temps als primers 10 quilòmetres amb els taps, però oblidat de ritmes, velocitats i histories. Disfruta, disfruta i punt, que per això has vingut. 

Plou sense parar, estic completament moll, però després poc més d'un parell d'hores començo a gaudir. Es curiós com les emocions ens marquen i controlen el cos completament. Mentre pugem per la riera de Vallgrassa cap a la carretera que enfila a Rat Penat, duia una parella al meu costat que feien la marató, ell davant meu, ella al darrera. Mentre pugem caminant, però a ritme viu, sota la pluja, i molt fred, ella li diu a ell ... Has vist allà l'esquerra quina vista més maca ... em giro i li somric. La màgia de la muntanya està en aquests petits moments, entre la pluja, el fred i el casament. 


Agafem un tram d'asfalt en el que corro tota l'estona. Avituallament. Fa molt fred. Mentre estic parat, em tremola tot el cos ben moll. Fa molt de vent, i tinc la sensació que es glaçat. Em trobo al Dani, un company del club d'Olesa en aquest avituallament. Em diu que te rampes. S'està hidratant i alimentant be. Sortim junts de l'avituallament tot enfilant la Morella, però es para a caminar per evitar altres rampes. Li dic que ens veurem en una estona, i així va ser.

Arribo dalt la Morella i no m'entretinc quasi be gens del fred que fa. Surto disparat avall per un corriol molt complicat amb aquestes condicions. Avanço a molta gent que va amb molta precaució. Molta pedra solta, clots plens d'aigua. Zona ideal per a fer-se mal als turmells. Tiro avall per una zona preciosa. M'encanta aquest racó del parc. Arribo a baix de tot i començo a enfilar la pujada a Begues, amb un grupet de 5 o 6 que anem mes o menys al mateix ritme. Caminem, trotem, caminem, trotem ... tinc aigua a tot arreu. M'és igual ficar la cama a l'aigua fins al genoll, doncs no se'm mullarà mes del que ja està. 

Em noto les cames cansades, penso que no he menjat be la última hora i mitja, i això que m'he forçat a beure aigua, doncs amb aquest fred, no en tenia gens de ganes. Aquí tinc el meu primer moment de debilitat. Començo a pensar lo difícil que serà, lo cansat que em trobaré d'aquí unes hores, si ara ja estic així ... se que dominar els meus pensaments negatius es la clau per aconseguir que el cos funcioni o deixi de fer-ho. Tot és al cap, no a les cames. Ho tinc après, i penso que per arribar a Begues queda molt poquet, potser mitja horeta, i allí trobaré la Meme. Podré estar una estona amb ella i descansar, menjar i beure el que necessiti. Així que no deixo de visualitzar l'arribada a Begues dins el meu cap un cop rere l'altre, com quan el CD s'enganxa i repeteix una i altra vegada un mateix tall de música. No penso en res més i troto per inèrcia ara en pla els últims 3 o 4 quilòmetres abans d'entrar al poble. Al final el camí trenca a la dreta i enfilem els primers carrers, on veig la Meme. Ella càmera en mà, per variar no em veu arribar. Més enllà de lo anecdòtic de la situació, em fa fer el primer somriure en tot el dia. Hi penso, i em dic que no pot ser.


Anem els dos trotant fins la rambla de Begues. Ens diuen que han retallat 8 quilòmetres a Olesa, perquè la riera duia molta aigua. Ric, perquè després del que hem passat, aquella zona que ja conec, no crec que estigués molt pitjor. Però be, qualsevol precaució es bona i ells son els que decideixen. Em canvio els mitjons, em poso vaselina als peus, canvio les samarretes, em vesteixo i surto a fora a menjar i beure el que hi ha. Parlem, ens fem fotos. Prenc cafè. Li explico a la Meme com m'està anant. Ella no ho sap, però sempre obvio alguns dels mals moments, no vull que pateixi mes del que ja ho fa. Només quan ja he acabat li dono tots els detalls. Parlo amb el Dani abans de marxar, sembla que està millor. Ens despedim fins a Olesa i enfilo pels carrers de Begues a buscar el Montau.

Deixa de ploure, inclús el sol ens fa una brometa sortint una estona. Però ràpidament torna a amagar-se per deixar que els núvols ens vigilin, com han fet tot el dia fins ara. 

Surto de Begues enfilant el corriolet que puja a Montau. Feia molt temps que no hi passava, el trobo bastant dur. Aquí tinc un problema que quasi m'arruïna el dia. Em poso a beure aigua del camelback i oh! sorpresa! el mecanisme no funciona. Xuclo fort, li dono voltes, el poso obert, tancat, el torno a obrir. No hi ha manera de que surti aigua. Em trec la motxilla, apreto la bossa d'aigua. Res. No hi ha manera. Em poso bastant nervios, però tiro amunt pensant en l'avituallament d'Olesa. Amb la tonteria, m'oblido de menjar. 


Arribo dalt a Montau. Es veu Olesa. Em paro un moment. Els pensaments se'n van ràpid e inevitablement cap a records, moments i persones que ja no hi son. Però que ara sento molt a prop. Amb les llagrimetes als ulls enfilo la baixada de les Torres avall. Es la zona que mes por em feia de tot el recorregut. Les pistes ràpides i tant empinades em destrossen muscularment així que me la prenc amb excessiva calma. Em passen 3 o 4 corredors. Salutacions de rigor i jo a la meva.

Arribo a Olesa i em trobo part de la colla del club. Es espectacular l'ambient. M'han fet posar la pell de gallina. Els dic que tot va be, que estic cansat, però que menys. El Dani ve rere meu. No crec que trigui gaires minuts en arribar i enfilo cap a la sortida del poble, ja que aquí es on s'ha retallat part del recorregut. Travessem Olesa al trote amb la Meme i la Lala. Fins arribar a l'avituallament. Un altre cop pell de gallina. Un altre d'aquells moments en que deixes de tenir dolor, cansament, ni sents res més que eufòria. M'entretinc la hòstia i mitja aquí, però no tinc pressa. Li comento al David que la motxilla ha petat i em porta unes ampolletes d'aigua que faré servir a mode de bidó la resta de cursa fins a Sitges. Gràcies crack! I amb l'eufòria i tot plegat cometo una errada de novato tremenda. El fet de no menjar ni beure des de Begues, fan que m'atiborri de menjar i beure a l'avituallament. Menjo i bec molt mes del que hauria de fer. En el moment no me n'adono.

Em despedeixo ja fins a Sitges. Em queden 30 quilòmetres. Unes 5 hores.




Enfilo amunt cap a la carena, i de seguida sóc conscient del meu error. Em noto la panxa infladíssima, no puc córrer, i caminar amunt se'm fa molt feixuc. Començo a suar en excés. Em passen 4 corredors. 

Em torna a envair aquella sensació de pessimisme. Aquells pensaments negatius. I començo a patir de valent per no parar un cop rere l'altre. Cada passa se'm fa més dura. Li dono voltes a la situació. Em dic a mi mateix, el cap, el cap. Controla el cap i els pensaments i tot anirà be. Em dic que això es temporal, que no estaré així tot el que queda. Només he de ser pacient, aguantar i esperar que el cos millori. Arribo dalt la carena i enfilo la llarga baixada cap a Can Ràfols dels Caus. Baixo lent, molt lent. I amb por de que el que queda se'm faci etern. Però, de cop tot canvia.

Paro a pixar, i mentre ho faig passa un corredor. Després sabré que es diu Dani, i es de Cubelles. Que te un parell de fills, que vam coincidir a Cavalls de Vent l'any passat, i que probablement també hi coincidirem aquets any. En el fons el saber coses d'ell es anecdòtic. La situació ens va fer trobar i la resta no importa. La rellevància que te una persona en la teva vida, no la marca el temps que hi està, sinó la intensitat dels moments viscuts. Se que probablement mai mes tornaré a veure aquets tio, però va ser una experiència vital. Ens vam donar força mútuament, almenys ell a mi me la va donar. 

A partir d'aquell moment, ja no deixaríem de córrer plegats els 25 quilòmetres que restaven fins a l'arribada a Sitges.

Sempre he sabut que tinc una mena d'especial amor a la soledat, i més en els moments mes intensos, emocionalment parlant. Sempre he preferit córrer sol, patir sol, o gaudir sol. Es la meva manera de ser. No es que no m'agradi compartir, ho faig. N'he après. Però suposo que d'alguna manera la vida m'ha dut a ser així. Dissabte en aquells últims 25 quilòmetres, aquesta mateixa vida em va tornar a ensenyar que no només hi ha una manera de fer les coses, o de viure-les. Mentre enfilava els últims quilòmetres d'asfalt a l'entrada de Sitges me n'adonava que havia estat compartint el dolor, el cansament, el defalliment amb una persona totalment desconeguda i alhora carregant amb les seves emocions i sensacions. I mes enllà d'agobiar-me, tenia la sensació de que m'ho havia fet mes fàcil. Sabia que jo sol, hauria trigat mes a refer-me de la pàjara al sortir d'Olesa, que hauria estat mes mandrós alhora de posar-me a trotar, de enfilar les pujades i tirar-me per les baixades. Vaig entrar a meta amb la sensació de portar nomes mitja hora corrent, molt sencer físicament, quan en realitat el que tenia sencer era el cap. 



No podem evitar ser el que som, malgrat tot. Recordo l'avituallament de Can Grau, a 10 quilòmetres de Sitges i la meta, on pensava. Be, si ara el Dani vol sortir ràpid que tiri, jo ja hi aniré. També pensava, o puc anar jo ràpid a l'avituallament i tirar avall, i ell ja sortirà cap a Sitges quan vulgui. Inconscientment buscava estar sol. La soledat. Es curiós adonar-te de com ets. Conèixer-te a tu mateix, com si d'una altra persona es tractés. I córrer, me n'està ensenyant molt de mi. A vegades mes del que sóc capaç d'assumir, però "estoy en ello".

Mentre pensava tot això, el Dani em diu, ... què? anem-hi? ... no vaig poder mes que somriure-li, sense que ell sabés perquè i dir-li, som-hi!

Enfilem la baixada cap a Sitges amb el cel posant-se fosc per moments. Ell va tocat muscularment i te amagos de rampes, jo em trobo de meravella tot i el cansament i els quilòmetres recorreguts. Arribem a l'ultima pujada abans d'enfilar la baixada final. Es una pujada curta sense gaire historia. Ens passen l'Arnau Julià i el portuguès que finalment guanyaria la prova en distància UTBCN, Nuno Manuel Mendes. Els donem ànims al dos, i seguim a lo nostre. Un tros mes endavant, ens passa el tercer, l'anglès Conway a qui animem fort. El camí ja planeja i fa estona que es veu el mar.  
Sortim del corriol per posar-nos a la pista cimentada que ja ens deixa a 500 metres de l'arribada. Baixem trotant prou ràpid. Em sento pletòric. Poques vegades al final d'una cursa m'he sentit físicament tant be. Crec que mentalment he estat capaç de gestionar la cursa prou be, i això, mes que el meu estat de forma es el que m'han dut a estar així al final.

Ziga-zaga, escales i veig l'Òscar i la Meme fent-me fotos i cridant mentre enfilo els últims 100 metres i entro a meta. 

M'abraço amb el Dani, ens felicitem, i curiosament no ens despedim. Es una coincidència, però crec que igual que no ens van presentar ni ens vam dir hola, no calia dir-nos adéu.

Entrem a dins, cerveseta de rigor, plat de pasta, dutxa calent i xerrada amb l'Òscar i la Meme de tot el que ha estat el dia fins ara, i com ha anat la cursa.

Al final, 80è classificat amb un temps de 11h:00'24''. Però això es el de menys. He gaudit com un crio amb joguina nova. M'he mullat, he suat, patit, caigut, he tingut dolor, he rigut, plorat, defallit, xerrat, caminat, esprintat, corregut, m'ho he passat pipa. He experimentat tantes sensacions i tingut tantes emocions en tant poc temps, que voldria tornar-hi demà mateix.

He après quelcom mes d'aquesta persona a la que les meves cames han de soportar el pes durant molt de temps. Es la meva manera de fer-ho, corrent. 

Vull felicitar a la resta de gent del club que també hi va córrer. La Xènia, que va quedar tercera a la Marató, per darrera la Fernanda Maciel i una anglesa, brutal! al Raúl, 23è de la general, quin crack, i al Dani, que va entrar tot just rere meu. Enhorabona als 3, sou uns cracks.

I no voldria acabar això sense donar les gràcies, perquè això mai ho fa un sol. Als companys del club i amics a Olesa, pell de gallina! A qui ha compartit quilòmetres amb mi durant aquests mesos abans d'arribar a Sitges. Sobretot l'Òscar, el tete. Hem fet molt quilòmetres junts a la muntanya, i m'encanta quan ho fem. Espero poder-ne gaudir plegats molt de temps. I a la Meme, perquè no necessita que li digui què és important per mi, ho sap, i està al meu costat incondicionalment. Em coneix tant o millor que jo mateix, i tot i així es fot les pallisses que es fot, rere meu, perseguint-me d'avituallament en avituallament i de cursa en cursa. Gracies amor. T'm.


Salut, quilòmetres i gassss!

PD: El que sona mentre escric: http://www.youtube.com/watch?v=PQtRXqBQETA

5 comentaris:

Jordi dijo...

Lluis llegint el teu relat me sentit com si estigues corrent amb tu, m'emocionat i tot. Escrius força be, animat i ecriu un llibre.
Felicitats per la cursa i pel text
Jordi Santos.

Enric H. March dijo...

Ostres, Lluís, et dic el mateix que el Jordi: m'ho has fet viure. Per sobre de totes les coses, es nota a traves de les paraules la forma intensa com ho has viscut. Algun dia hauré de plantejar-me seriosament fer curses d'aquesta mena. He estat molts mesos sense fer res; liat amb altres coses. Com que no sé córrer sense objectius, acabo no fent res. I la solució hauria de ser aquesta, fer curses on l'únic objectiu és saber-se adaptar a les circumstàncies, tan complicat com saber-se adaptar a temps i distàncies però sense el neguit dels paràmetres coneguts, que sempre ens condicionen.

Una abraçada, Lluís.

Anónimo dijo...

Com sempre more, m'encanta! Que agradable i fàcil és llegir-te! Tant clar i sincer... I tan emotiu!
Gràcies per compartir així la teva experiència i aprenentatge...!
I felicitats per la cursa, i felicitat per crèixer! ;-)
Tm

Xoan Falcó Capdevila dijo...

Molt bon relat de la UTBCN, moltes felicitats per acabar i pel text. Salud i Gass

Manel Ferré Gravoz dijo...

Quina enveja ! a mi m'agradaria fer una UT .. però ni de conya em veig capaç ..
ENHORABONA ! ... i ens veien en Bonesvalls.!

B@ndoler.

Publicar un comentario en la entrada