Triatló Olímpic de Gavà

martes, junio 08, 2010
Bones,

fa dies que no faig cap crònica. De fet, encara no he fet la de la Marató de Barcelona d'enguany. Ara però, faig la del primer triatló de la temporada, i test definitiu de cara al Mig Ironman de Balaguer el 19 de Juny.



Debut ...

Debut en distància olímpica, pel que anava molt perdut en quant a temps, tant parcials com finals. Em semblava que arribar just per sota de les 3 hores seria un bon resultat.


Just abans de començar, la mateixa tònica que a totes les curses. Ens trobem amb les kabretes i demès correcats, i el meu cunyat Albert. La fem petar, riem, i ens fem pasar els nervis els uns als altres. Es genial frivolitzar abans de les curses amb ells, la veritat es que et treu molt el nerviosisme pre-competició.
L'error del dia ve ara, el qual en vaig pagar les conseqüències mes endevant. 20 minuts abans d'entrar a l'aigua, mentre ens posàvem els neoprens, l'Albert i jo ens mengem un plàtan entre els dos. Ens acostem a l'aigua, i comença el Triatló.


Swim ...

Sona el xiulet i arrambat a la part dreta, reconec que la poca experiència que tinc evita que em posi al mig d'una sortida de triatló una segona vegada. Ens posem a l'aigua i a priori havia de nedar amb l'Albert BP, evidenment el perdo en menys de mig minut. Començo bastant atabal.lat, molts cops, un tio que em pasa literalment per sobre, m'agobio, m'ho noto a les pulsacions, que se'm disparen. Amb això arribem a la primera boia. Li dinem la volta i ara la cosa canvia molt. Tenim el suficient espai per a nedar tranquils. Així que poso la meva velocitat de creuer, buido la ment, i simplement nedo, nedo, i segueixo nedant. Sense adonar-me, la segona boia, sortim de l'aigua per fer la segona volta, i continuo nedant sense pensar en res. L'última recta se'm fa una mica pesada però llavors recordo la pasta que m'he gastat en el neoprè i lo be que m'està anant. Per fi, surto de l'aigua i el primer que faig es mirar el rellotge, al.lucino!! 31 minuts i escaix!! He anat molt mes ràpid del que em pensava i em noto molt sencer. Això em motiva moltissim. Corro fins la bici. Temps oficial : 32:34.



Bike ....
Entro al boxs i em sorprenc de veure la bici del meu cunyat i no veure'l a ell. Això vol dir que vaig molt i molt be. Em trobo l'Albert (75), i intueixo que he surtit el segon de l'aigua (del grupet). Faig el que em sembla una ràpida, però no molt, transició. Agafo la bici i enfilo direcció Gavà. De seguida atrapo l'Albert (75), aguanto una estona amb ell i tiro endevant. Els primers quilometres vaig sol, un pal. La diferència de rodar en grup o fer-ho sol es brutal. Atrapo un tio, i ens agafa un grup rapidet, ens hi acoplem. Rodem molt ràpid, massa per mi, però m'hi aguato ben be tota la primera volta. A la segona se'n van. Ens quedem el noi i jo i un tercer corredor que agafem mes endevant, i ens anem donant relleus ja fins al final de la cursa. Dona gust trobar un company amb el que no cal ni dir mitja paraula, només amb una mirada t'entens i t'ajudes donant relleus per a poder arribar els dos amb el major nombre de forçes possibles al final de la bici. Per cert, un gustasso anar-se creuant i animant a la resta de Correcats pel camí. Arribo a boxs, el primer dels correcats de la meva sortida. Temps oficial, comptant les dues transicions: 1:19:12


Run ...

I aquí pago l'error del principi. Deixo la bici i surto corrent. Em trobo l'Aurora animant i fent fotos, li faig algun crit, (merçi guapissima). Surto dels boxs i veig que arriba en Sergi amb la bici (Serju16). Estic content perquè tinc la sensació que m'està surtin un triatló de puta mare. I comença el suplici. Només sutir dels boxs i apretar a còrrer, ja noto un dolor a l'estomac molt fort, punxades i dolor que em fan parar. No ho entenc. Què em pasa? Camino una mica i intento còrrer de nou. No puc. El dolor es molt fort, i em venen arcades, amb el regust de plàtan i ho entenc tot. El maleït plàtan que he menjat 20 minuts abans d'entrar a l'aigua, segurament m'ha provocat un tall de digestió. Intento còrrer però es impossible, no puc. Camino, intento no quedar-me aturat, però el dolor es molt fort. M'avança en Serji que al.lucina al veurem parat i em pregunta, li dic que tiri, que no es res. Van arribant la resta de Correcats i tots em pregunten i m'animen. He de dir que si no es pels seus ànims cada cop que ens creuàvem segurament hagués abandonat. Merçi companys! En això que m'atrapa l'Albert, el meu cunyat, i sorpresa! està igual que jo. Haviem compartit el plàtan abans d'entrar a l'aigua, i li havia pasat el mateix. Anem junts, caminem, trotem, parem, tornem a trotar, caminar i així un suplici fins la fi de la primera volta, 5 qm. L'Albert em diu que ell es retira, que no pot més. Jo li dic que acabo, no que sigui caminant, i mentre ell enfila la linea d'arribada, jo dono la volta i torno a fer el mateix recorregut, 5 qm's més. L'Uri (TBID) em veu agafant-me la panxa, i li faig gestos intentant dir-le que em fa molt mal i que no puc. Em crida que begi molta aigua, i li faig cas. M'atiborro d'aigua, em paro als avituallaments i en bec moltíssima. I per variar, tenia raó, em trobo una mica millor, lo just per poder trotar els últims 4 quilometres sense para, però a ritme cotxinero. I arribo a meta entre crits d'ànims en un temps parcial de 58:49, i un total de 2:50:35.



Conclusions ...

La primera i més important es que no he de menjar amb tant poc temps abans de començar. Aquesta es clara! La segona, es que m'adono cursa rere cursa, triatló rere triatló, l'important que son els ànims dels companys i amics.
Altres conclusions, son que la previsió de les 3 hores no era molt bona. Si no hagués tingut el problema del tall de digestió, hagués rondat entre 2:40:00 i 2:45:00. I això per mi es un temps increible. A més, de cara a Balaguer, se que estic a punt. Tant a l'aigua, on el curs de natació m'està anant de fàbula, com a la bici, tot i que entreno molta muntanya i Gavà era pla, com al còrrer, la disciplina que per ser corredor portem mes entrennada. Ara només resta, creuar els dits, i si fos creient resaria perquè a Balaguer les coses surtin, com a mínim, mitjanament be.



Mençió especial ...

Voldria fer una mençió especial a en Quim Raïch, un company triatleta que va perdre la vida en aquest triatló. Voldria donar tots el meus ànims a la seva família i amics, a la seva dona, i als seus dos fills. Aquestes, son circumstàncies que un no enten, circumstàncies que escapen de tota lògica, i de tot raonament. Fan que tota la resta passi a un segon pla. Quim, allà on siguis, descansa en pau.



Salut

1 comentaris:

Joel dijo...

Dels errors d'uns aprenem tots!!
Sort a Balaguer!

Publicar un comentario