4 de Febrer. Un dia qualsevol. El dia Mundial per la lluita contra el Càncer

Un soroll destorba el meu son, es el despertador. Maleït despertador. 

Deuen ser les 8 i mitja. Ella s'aixeca. Sento el soroll feixuc de l'aigua caient dins la banyera. Em giro i els cops del pesat martell del paleta de la façana em fan obrir un ull. No vull aixecar-me. No vull despertar. Vull quedar-me amb l'Alicia, al pais de les meravelles. 

El soroll de l'aigua deixa d'inundar els meus oïdes. Es l'hora. Poso els peus a terra, em trec les lleganyes dels ulls. Obro la finestra. El mateix dia que ahir, i probablement el mateix que demà. He de fer un exercici mental sublim, per recordar si som dilluns, dimarts o dijous. Som divendres.

Em vesteixo, mentre dues gavines juguen voltant el pati interior de casa. Les observo, posant-me els pantalons, els mitjons i les sabates completament inconscient. Persegueixen un pobre colom, que intenta refugiar-se ente les ecletxes del sodtre del parking. Torna a sonar el despertador. Maleït despertador.

Passo com un llamp pel lavabo. Dents, cara, deosdorant, colonia, pixera. No em pentino. 

Torno a mirar per la finestra. Tinc la sensació que hi ha alguna cosa avui, que es diferent. Em giro i veig la seva fotografia a la meva tauleta, al costat del llit. L'anyoro. 

Engego la tele, i veig un llaç de color rosa. Ara hi caic. Avui es el dia mundial per la lluita contra el càncer. Segueixo anyorant-la mentre me n'adono de la rellevància que ha adquirit un dia com avui a la meva vida, des de fa quasi un parell d'anys. 

Torno a mirar per la finestra. Penso en com m'ha canviat la vida, en com m'ha canviat el caràcter, la manera de viure i entendre la vida, des que ella no hi és. Tornen a passar les gavines. I me n'adono que jo també volo, que sóc viu i estic aquí. Que ella no hi és, però tinc gent al costat que també em necessita. I sóc conscient que jo també els necessito. 

Un dia com avui. Un dia efímer. Un 4 de febrer com qualsevol altre.

Salut.