En les grans fites, i la d'aquest diumenge n'es una, i de ben gran, un sol buscar un motiu per a fer-les. Un motiu a qui o que dedicar l’esforç, el patiment i la recompensa, sobretot la recompensa. Un intenta que, durant tot el trajecte, aquest motiu l'acompanyi a cada pasa, a cada esforç, que no el deixi sol.
Sovint ens n'oblidem, i jo el primer, que, el que fa que les coses valguin la pena, sempre va associat a compartir-les.
Ella es el motiu.
Ella es la pregunta i es la resposta. Ella es la motivació i es les ganes. Es Ella. Ella que no em veu però em mira, Ella que no em sent però m’escolta, Ella que no em toca, però noto la seva mà, Ella que no camina, però m’acompanya, Ella que no diu, però em parla, Ella que ja no hi és, però la sento al meu costat.
Ella. Tu.
Per tu. Tu que m’has creat, que em veus créixer, que em vigiles y em cuides. Per tu, que m’ho has donat tot i ho segueixes fent. Per tu, que m’entens, que em coneixes, i tot i així m’estimes. Per ser la millor persona que he conegut mai. Perquè si hagués pogut triar, t’hagués triat a tu. Per tu que ja no hi ets, però sempre hi seràs.
Per tu.
T’estimo.