Challenge Barcelona-Maresme 2011. Quan els somins es fan realitat. En animació.

viernes, noviembre 25, 2011

Challenge Barcelona-Maresme 2011. Quan els somins es fan realitat. En imatges.


Challenge Barcelona-Maresme 2011. Quan els somins es fan realitat. En paraules.

jueves, noviembre 24, 2011
Es ple de gent. M'agobia tant soroll, però intento no sentir-lo, si mes no, no l'escolto. Aixeco els braços, i hi penjo la medalla de finisher... es per ella. Mentre ho faig, miro enrere, ara que fa més d’un mes,  viatjo enrere en el temps, a aquell dia en que vaig aconseguir de fer l’Ironman…

Obro els ulls. Tinc la sensació que es dilluns, però avui no ha sonat el despertador. Intento estirar-me i sento un fort dolor a les cames... ah, es clar! Calella. Torno a tancar els ulls i faig aquell exercici que es sol fer els matins després d'una bona borratxera, allò d'anar muntant el dia anterior a la teva ment, però a l'inversa en quan al temps es refereix. Començo pel moment de posar-me al llit, el de posar la bici a l'ascensor, el d'arribar a casa. La sorprenentment i increïble sensació de tornar a ser a casa. El comptar incansable dels llums a l'autopista. Un, dos, tres... quaranta ... Tinc son. Els cotxes que m'avancen. Tothom m’avança... a  què em recorda aquesta sensació... El viatge de tornada va ser tard, amb molta son, la Mire dormint al meu costat, mentre tinc una rara sensació, miro el marcador del cotxe i em sobta veure com de ràpid van passant els quilòmetres ara, mentre condueixo. Em miro la Mire, crec que no es conscient del que m'ha arribat a fer sentir el fet de poder compartir tot això amb ella. Li dono les gracies, però no em sen. La deixo descansar, s'ho mereix tant o mes que jo.

Moments abans érem a Calella, bevent la que probablement es la cervesa que millor m'ha entrat en la vida! Tot just al costat de la línea d'arribada del Challenge Calella 2011. Veient entrar l'Albert75, quin crack, un tio que no va deixar de somriure en cap moment, en les mes de 13 hores que va dedicar a acabar l'ironman. El Niel, un altre crack, amb els nens ... es realment emocionant.   L'Stone, amb la peque, m'emociona veure'l entrar, son les enèsimes llàgrimes que deixo caure avui. Hem compartit molts dels moments de solitud que l'entrenament d'un ironman et dona. Enhorabona nen.

Segueixo tirant enrere en els meus pensaments…

Surto de la zona habilitada per als corredors. Veig la Mire… torno a emocionar-me mentre l’abraço amb força i li dono les gracies, per poder compartir tot això amb ella. Per ser com es. Abraço l’Òscar, la Susana, els compis que m’han vingut a veure. Estic fos, física i mentalment. Però noto una cosa a dins que feia temps no sentia. Orgull. Satisfacció. Moments de felicitat al veure les seves cares, al veure la meva alegria reflectida en elles. 

Menjo un bocata, necessito omplir la panxa com sigui! El Tete em pesa als braços. Ell no entén res, però ha viscut fa tot just un parell de minuts, als meus braços, un dels moments mes inoblidables de la meva vida fins al moment. Em mira i riu. M’encanta quan ho fa. Jo li torno el somriure i li faig un petó.
Se’m posa la pell de gallina... i els ulls plorosos, de recordar els aquells últims 200 metres de l’Ironman.

Em queda menys de mig quilòmetre per fer realitat un somni, un últim esforç, unes quantes passes, un apretar les dents per últim cop. Sento la música de l’arribada, no puc evitar plorar com un nen, mentre dono la volta als boxs i les carpes abans de meta... miro al cel... fosc, però ple d’estels, i li dono les gracies, per ser amb mi, tot el dia, tota la vida. Arribo a la zona de catifa vermella, corro com puc. Tot i que estic fos, no estic molt castigat muscularment. Dono la primera volta enmig de la música, la cridòria. No veig a ningú,  estic però no hi sóc. Llavors veig l’Òscar, la Susana i el Tete. Em paro i l’agafo en braços, em trec la foto de la mama de sota la malla, la foto que m’ha acompanyat durant 12 hores i 27 minuts, i li penjo al coll al Tete. El meu germà em dona el petitó. Jo també t’estimo Òscar. Em giro i encaro els últims 50 metres. Crits, música, el Tete al·lucina, jo al·lucino. Un any esperant aquest moment, 8 mesos suant-lo, i ara es meu. Trobo la Mire i tota la troupe, en piquem de mans, beso la Mire, els agraeixo l’esforç que suposa animar tot un dia sencer. Fotos, crits, petons, somriures. Es un d’aquells pocs moments a la vida, en que si et preguntessin, ets feliç? diries siiiiiiii ... ara si! Camino els últims metres mirant amunt, petonejant el Tete. 

S’ha acabat. 12h27’44’’.

Patir, patir i mes patir ... això es el que recordo del que va ser la meva tercera marató i, evidentment, la mes lenta de totes elles. 4h55’ per fer els 42 quilometres mes angoixants que mai he corregut, i caminat, tot sigui dit. Vaig fer una transició prou ràpida per al que acostumo a fer, i de seguida vaig sortir a córrer, després de deixar la bici. Quan parles amb gent amb experiència en aquestes distàncies et diuen, tranquil, de fet, l’Ironman comença a la marató ... i quanta veritat. Al principi la calor, molta calor. Durant els primers 5 o 6 quilòmetres em vaig plantejar seriosament de plegar, mes seriosament que no pas al final de la marató quan ja estava fos. 4 voltes al mateix circuit de 10 quilometres, 4 voltes eternes, 4 voltes que no s’acaben mai. Tens la sensació que portes dies corrent, que portes centenars de voltes i no acabaràs mai. Si no fos per la gent que hi havia animant. El grupet de la interminable recta entre Calella i Santa Susana ... Marte per favor, quins crits! Jejejejeje ... quines ganes d’arribar en aquest punt cada vegada que girava a la punta del circuit. I la gent de prop de meta ... bufff ... eren tants! I a cada volta me’n duia una sorpresa, a cada volta veia una cara nova. I els peques ... la Júlia, la Carla, el Gerard, el Pauete i el Tete. Crec sincerament que si no fos per tota la gent que em va animar durant aquelles quasi 5 hores, no acabo. Estava fos físicament, però quan estàs així, malgrat tot corres per inèrcia, però estava mentalment derrotat, i això em donava una força brutal.

El sector ciclista va ser el mes avorrit amb diferència, però el més còmode de fer. Vaig sortir prou bé de l’aigua, em vaig prendre amb molta calma aquesta transició, no volia pujar a la bici amb el cor a 200! Sortir de Calella tranquil i enfilar la carretera cap a Barcelona amb molta calma. Els primers quilometres no parava de repetir-me una vegada i una altre les paraules que l’Ivan sempre m’ha dit, -calma amb la bici, frena’t, vigila, no et passis-. No deixava de mirar el rellotge i controlar la mitja de velocitat. Calma Lluís, calma ... Crec que, en certa manera, ho vaig aconseguir. Vaig proposar-me fer una mitja de 30 quilometres per hora, que creia que es el que podia fer amb relativa comoditat com per afrontar la marató amb condicions suficients per acabar-la. I així va ser. Vaig clavar els 30 per hora de mitja picant un temps parcial de 6:00:32. Just el que volia. Mira que m’arriba a agradar la bici, molt! Es una de tantes coses que he descobert del mon del triatló. Però aquell dia, juro que n’estava fart! 100 ... 120 ... 130 ... 140 ... 150 ... no s’acabava mai! Se m’estaven acabant les palles mentals que fer-me per distreure’m, i encara em quedava tota una marató. Aquest es el tram en que et sents mes sol, amb diferencia. Et vas trobant gent, i creuant companys. Suposo que, justament el fet d’estar amb gent però anant tant a la teva, et fa sentir tant sol.

Rebobino una mica mes els meus records...

L’Stone, el Niel, l’Albert75, jo ... els 4 amb el neoprè ficat amb calçador, el casquet posat i les ulleres ben entel·lades. Queden poc mes que segons, algun minut per començar. Estic tant nerviós! No se que fer. Si moure’m, si estar-me quiet, si fer veure que escalfo els braços ... per favor que comenci ja! L’únic que vull es tirar-me a l’aigua, notar la fredor al cos de l’aigua del mar, i començar a nedar ... nedar. Se que un cop a dins els nervis hauran desaparegut. Intento pensar només en l’aigua ... menys d’unt minut. Ens abracem, plenament conscients del que estem a punt de fer, del que ens ha costat ser allí, del que hem arribat a suar, patir i gaudir durant els mes de 8 mesos d’entrenament. M’emociono i no puc evitar plorar per primer cop durant aquest dia. I sona la bocina.

Engego el crono, miro el cel, i em llenço a l’aigua.

Començo a nedar molt suau, molt. Massa. Però no m’importa, tinc tot el dia per fer allò que he vingut a fer. Tinc tot el temps el món per gaudir al màxim, per viure cada minut d’aquest dia com si fos l’últim de la meva vida, i així ho penso fer. Després te n’adones que alguns minuts els vius així, però molts d’altres els pateixes com cap altre. Però d’això es tracta. Una vegada una amiga em va dir, -tio, la gent que feu això es gent a qui us agrada el patiment-. En aquell moment no hi vaig donar masses voltes, però després m’he adonat que tenia tota la raó del mon. Gaudim del patiment. Quan mes ens costa, quan mes patim, quan mes agònic ... mes gran es el sentiment de satisfacció, mes grosses son les llàgrimes que no pots evitar que caiguin.

Ha estat un somni que va començar tot just fa un any, veient l’abuelo acabar el seu primer Ironman, i que espero no acabi avui aquí. No tenia ganes d’escriure tot això, perquè suposo es una manera de tancar la porta, de despedir-me de tot aquest somni. De despertar. Però com tot a la vida, això també te un inici i un final. Només espero poder seguir gaudint d’aquest esport en innombrables ocasions més, al costat de tots els que m’hi ha acompanyat d’una manera o altre.

Enrere queden els moments de soledat, sota la pluja, el fred, la calor, la distància. Moments tots ells que he gaudit i patit alhora. Moments inoblidable i irrepetibles.

Gracies a tots.

 I gracies a tu, que sempre seràs aquí amb mi. T’m.


Tècnica de braçada en el crol, amb la Tere Fullana.

lunes, noviembre 07, 2011
Bona jornada de dissabte tarda, amb el Clínic de tècnica de braçada de crol al Club Esportiu Mediterrani, amb la Tere Fullana. Interessantíssim curs sobre aquesta faceta de la natació que tant ens costa als triatletes.
Per fi he vist lo malament que nedo, y alhora la manera de corretgir-ho.


Així nedava abans ...

video


Us deixo la seva web i el seu blog:
http://tfswim.com/
http://tfswim.blogspot.com/