Challenge Barcelona Maresme 2011 ... 2 days to go ....

viernes, septiembre 30, 2011
Per anar fent babetes a la boca ....

Aigua ... 3.800 metres amb sortida i arribada a la platja de Calella, en un circuit a una sola volta.


T1 ...



Bici ... 180 quilòmetres amb un recorregut de dues voltes Calella-Masnou i una tercera Calella-Mataró, tancat al trànsit.


T2 ...



Correr ... 42 quilòmetres amb inici a la platja de Calella, on s'inicien les 4 voltes fins a Santa Susana i final a la mateixa plataja de Calella.

Road to Ironman ... l'inici del fi.

3,8 ... 180 ... 42,2 ... Un ball de xifres que fa exactament 12 mesos, dibuixa una lenta dansa dins el meu cap. Aquell cap de setmana d'Octubre en que, acompanyat d'uns amics, varem veure un dels nostres acabar un Ironman a Calella. Aquell cap de setmana vaig tenir clar, quin era el meu somni esportiu.

Molts pensaments, i de diverses magnituds, han voltat la meva ment aquests mesos. El plantejament, l'inici del somni. Parlar-ho amb la Mire. I prendre la decisió. Vull probar de fer un Ironman. Sento que es el que vull fer, d'una manera tan clara com no havia sentit abans. 

Ara tocava decidir a on. Lanzarote, Niça, Roth, Salou, Calella ... molts destins on fer realitat un somni, tots ells igual de bons. Pero va ser Calella l'escollit. La proximitat a casa barrejat amb la por a allò desconegut van fer que em decantes per aquesta opció.

2 d'Octubre del 2011. Vaig grabar aquesta data amb foc al meu cervell. 3,8-180-42,2 i aquestes xifres les he interioritzat tant que ja formen part de mi. Tenia una feina molt dura per endevant, molta incertesa, milions de dubtes, i molta, molta por. Gracies a l'Uri, vaig conèrixer l'Iván (el Rayo). Ell m'ha estat portant els entrenaments durant aquests darrers 8 mesos. Mai t'estaré el suficientment agraït per ajudar-me com ho has fet, independenment de com acabi diumenge que ve. Crec que sense tú, hagués estat incapaç de tenir la constància necessaria per a poder afrontar una cosa com aquesta amb condicions.

Han estat 8 mesos llargs, durs, solitaris. Si hagués de triar una paraula per definir el que es un entrenament per a un Ironman, la paraula seria, soletat. En passes moltes d'hores sol, a l'aigua, al carrer i sobretot a la carretera. 

I malgrat tot, arriba el dia. No espero ni demano res. Hi ha masses variables que escapen al meu control, ja m'ho aniré trobant i intentaré solucionar el que passi.

3,8 .... 180 .... 42,2 .... un somni del que aviat despertaré.

Salut.

XXVI Triatló Olímpic de Catalunya - Banyoles 2011

jueves, septiembre 15, 2011
Per segon any consecutiu, arriba finals d'estiu i amb ell, el Triatló Olímpic de Catalunya a Banyoles. Un triatló diferent, millor en alguns aspectes, pitjor en d'altres, però un triatló que, al cap i a la fi no deixa indiferent a ningú.

L'any passat venia aquí, després d'un estiu força gandul, amb el Mig Ironman de Balaguer ja molt enrera, i la marató de Sevilla encara molt lluny. L'estat de forma era bastant lamentable i vaig patir molt. Al final, temps acceptable, però amb males sensacions.
Aquest cop era molt diferent. Porto 7 mesos entrenant la distància Ironman, i aquest era el meu test just un mes abans d'anar a Calella. Mes d'Agost, pic de l'entrenament a nivell de volum, sincerament crec que amb l'Iván estem fent una feina collonuda. I aquest era el dia per veure-ho.



Hi havia previsió de pluja, cosa que no m'importa gaire. No em fa por anar amb la bici i la carretera molla, només has de vigilar molt més. Al final, ni una gota, però un cel tapat que fa que la temperatura sigui ideal per a fer el Triatló. 

Aigua  31:55''

Temperatura 25,3º i neoprè prohibit. No va ser una sorpresa, era l'esperat. Ens posem a la sortida, baixem a l'aigua i sense temps per desitjar-nos sort donen la sortida. Inici típic, patades, cops, manotades ... però ràpid acaba. No trobo un bon ritme, sempre em passa als inicis, i com ho se, no m'atabalo. Noto les molèsties al hombro que em porten de cul les dues últimes setmanes nedant. Intento de fer la braçada una mica diferent a com estic habituat a fer-la per evitar una mica de dolor. Amb això vaig fent fins sortir de l'aigua en 31:55'. Es lent, però tampoc he nedat com per anar mes depressa, surto content de l'aigua, i molt sencer.

Bici 1h12:45''

Transició relativment ràpida, vora els 3 minuts. Sabates, casc, la bici i fora ... Començo a rodar, i des de bon principi penso, ara es l'hora, exprimeix-te a tope i veuràs on estàs realment. I així ho provo. A l'inici hi ha una rampa dura que faig sense problemes, no trobo però un grup o gent que tingui la intenció de rodar en grup, fins una mica mes endevant. Ens ajuntem uns quants i anem fent. Avanço en Serju16, i ens donem ànims. Al cap de poc ens avança un grup que venia mes depressa, i al cap del mateix i va en Krlos que em saluda, i em sorprenc. Estava segur que el duia davant, i no al darrera. Abandono el meu grup i m'engantxo al seu. Enfilem la zona de tobogans, la que menys m'agrada, a les meves cames no els agrada gens aquets tipus de recorregut, amb canvis tant bruscos. I aquí tinc el susto del dia, de la setmana, i de la meva curta vida triatlètica. Anàvem de baixada, en els tobogans de la carretera que ve d'Olot. Anava mirant el comptaquilòmetres i la roda del darrera del company que duia al davant, alternativament. 49, 50, 51, 52 km/h ... i zas! el tio del davant clava la roda del darrera un moment, i el temps que passa entre que m'espanto, agafo les manetes de frè, i les premo amb totes les meves forces, es suficientment ampli, com perquè la meva roda del davant s'engantxi lateralment a la seva del darrera. Per un moment, se que aniré a terra, se que anem molt depressa, i se que tot se'n va en orris. Banyoles, l'entrenament, Calella!! Pero miraculosament, les rodes es desengantxen sense que cap dels dos vagi a terra ... em tremolava tot! M'avança un company, em mira i em diu: "Tio, tens una vida menys".
Quan aconsegueixo calmar-me, torno a apretar fort. Arribem a l'unic portet de muntanya que trobarem. Quasi al final de la pujada, em salta la pinyonera, no em canvia be i m'entretinc jugant-hi. Sóc ben ruc, perquè aquest tros el recordava de l'any passat. Corono amb 10 metres de distància respecte el grup, els suficients perquè en la llarguíssima recte amb vent en contra molt fort, em sigui impossible, ja no atrapar-los, ni tan sol mantenir-los el ritme. Em desespero i em dono de bofetades, que ruc! Nomes puc que afluixar, reposar una mica i esperar el grup que ve per darrera, per acoplar-m'hi, ara ja fins la T2. Temps 1h12'55'', molt content, per les sensacions de que tinc les cames fortes.



Correr  47:25''

T2 molt ràpida. Surto cagant llets com es habitual. El primer quilòmetre sempre em surt molt ràpid, sense voler-ho, miro el crono, 4:35''. Be, ja era això, i penso, be, amb la canya que li has fotut a la bici, et sortirà una mitja de 5' pelat o una mica per sobre. Però no em sento ofegat després d'aquest primer quilòmetre, així que dic, tiro a 4:40' fins que aguanti i ja afluixaré quan no pugui mes. Dit i fet. Aquí m'avança l'Iván, el mister, ens saludem i em deixa enrera. Segueixo a aquest ritme, el 3, el 4, el 5 ... i quasi sense adonar-me arribo a l'ultim quilometre cansat, pero no esbufegant, apreto una mica i acabo. Em surt la cursa a peu en 47' i amb un total de 2h36'30'' entro amb quasi 20 minuts menys que l'any passat. I el que es millor, molt més sencer, i amb molt millors sensacions.

 
En resum, bonissimes sensacions de cara al IM a Caleia el 2 d'Octubre. Gracies Iván, perquè crec que estic a punt.

Una nota negativa d'aquest esplèndid dissabte, que fa que tota la resta deixi de tenir cap sentit. Durant el tram a peu, el company Alain Marot, del club francés Triathlon Catalan, va perdre la vida a causa d'una aturada cardio-respiratoria mentre corría el darrer quilòmetre del triatló. Una abraçada molt forta a la família i tots els companys del Club.