Les quatre cabretes negres de l'apocalipsi a la Behobia/Sant Sebastian 2009

lunes, noviembre 09, 2009
En aquest primer cap de setmana de Novembre, tot es resumia en dues paraules [;-)], si el resum ha de ser general, les paraules son:
IM-PRESIONANT.

Ja el divendres, després dels quasi 600 quilòmetres que hi ha entre Barcelona i Donosti, va ser molt mogudet. Sopar increïble de les quatre cabretes negres amb la Mei i l'Oriol (Oriol-TBID), a la tasca no-recordo-el-nom, abans de trobar-nos a tota la quadrilla de l'autocar. Nit de gresca, copes, riures, bromes, balls, ensopegades, fotos, i mes riures. Va ser genial.


L'Albert (stone) entrant a meta.

Dissabte, com era d'esperar, la cosa va ser ben tranquila. Resaca + resaca + el partit del Barça. En aquests moments teniem seriosos dubtes, al menys jo els tenia, de com afrontariem físicament la cursa de l'endemà.

Diumenge al matí, ens llevem ben aviat, per anar a buscar el tren a les 7 del matí. Sortim al carrer i ens cau un aiguat que ens desmorona una mica anímicament. Ja ens havien avisat del temps que faria el diumenge al matí, però, un sempre te l'esperança que les previsions, sempre son previsions, i potser aquest era el dia en que el percentatge d'error es cumplia. Mes tard, ens vàrem adonar que això no seria així.

Després de l'animat trajecte amb el tren, arribem a Behobia, i tots els pronòstics es confirmen. Aigua, més aigua, i fred. De tota manera, moments abans de començar la cursa el mal temps s'atura una estona, donant-nos un respir mentre ens concentrem just abans del xiulet d'inici, en aquest cas, del petard d'inici.


L'Oriol (fast) entrant a meta.

Durant la cursa, sempre he anat sol, i alhora acompanyat. Vull dir que les quatre cabretes negres, ens vem perdre al inici de la cursa, pel que sempre vaig rodar sol, però en tot moment sents el calor i l'ànim del públic. Omplen els 20 quilómetres de carretera a dues bandes, els plogui, els pedregui, façi fred o calor. Encara se'm posa la pell de gallina, nomes de pensar-hi.

A la cursa, molt fred. El primer quilòmetre cau pedra, em venen ganes de plegar, però aviat s'atura la mala llet del cel, i ens dona un impas de temps de tranquilitat. Després es van alternant els espais de pluja i de calma fins al final. De fet, la pluja ho va fer mes èpic, si es que es podia, del que ja ho era per si mateix.


El Mikelo (Miqueljardi) entrant a meta. 

Dos ports de muntanya, sincerament no se quin dels dos mes dur, els recordo els dos tant durs!! Els últims 3 quilòmetres, es l'apoteosi a un cap de setmana brutal. El gir a l'esquerre per encarar la recta final, el mar cantàbric impresionant!!, el pasadís de gent cada cop mes petit, a mode de final d'etapa de muntanya del Tour de França, els crits, els ànims, la gent, l'ambient, la pluja, el final, ... ara un no vol que aquesta sensació acabi, però tot s'acaba, i la Behobia també.


Un servidor (nyef) entrant també a meta.

Al final 1h37'18'', el temps poc importa, i en aquest cas encara menys.

Ara penso en alguns moments memorables del cap de setmana, la guerra de coixins a les 5 del mati de divendres, les frases de: "No, jo avui vaig a dormir d'hora, no la vull liar!!", els últims quilòmetres de la cursa,  els ánims de la gent, la pluja, els riures de divendres a la nit, ...
i si una cosa en trec de tot plegat es que TORNARÉ.

Salut