Queden poc mes de 2 mesos per la Marató

jueves, diciembre 24, 2009
Avui, després d'alguns dies de no fer-ho, he tornat a entrar a la web de la Marató de Barcelona. Resten 2 mesos i 14 dies. Es molt i alhora molt poc temps. Cert es que dos mesos i escaix donent per a molt, però en aquets món, i si parlem d'una Marató no son quasi res.




A hores d'ara hauria de pensar, i tenir la sensació que tot està anant de conya, em refereixo als entrenaments. Però no es així. Voldria que aquest sentiment fos culpa de la por, que algú em digués, -apa Lluís si ho portes de conya-. El cert es que no estic sent gens regular amb els entrenaments. No segueixo el pla estipulat, i estic entrenant de forma bastant desorganitzada. Tinc la sensació que podria donar molt més, que m'hi podria implicar molt més. Però a vegades, per mandra, a vegades per desmotivació, i d'altres perquè no ho pots evitar, les coses estan anant com van.




Tot això son fets. Ara be, que faig jo davant de tot això? Doncs escriure-ho, treure-m'ho de dins i seguir entrenant perquè arribat el 7 de Març, no tingui mes por del compte. Que arribat el moment, pensi, ara ja ets aquí, tant se val el que ha pasat fins avui, o com ha pasat, ara fot-li canya nano i encaminat a la glòria.

Salut

Signs

martes, diciembre 22, 2009
Trencaré el fil argumentatiu del blog, i faré un canvi radical de tema, per parlar d'un video, be, d'un curtmetratge que el seu dia em va deixar al.lucinat.

Es un curt que s'anomena Signs, dirigit per en Patrick Hughes, en podeu veure mes treballs a http://patrickhughes.com.au, que va ser un dels guayadors d'un lleó al festival de Cannes al 2009. Es bàsicament una preciosa historia sobre la comunicació. No deixeu de veure-la.

Salut

Mitja Marató de Tarragona 2009

miércoles, diciembre 02, 2009
Tornava a Tarragona, després que l'any passat fes aquí a la meva primer Mitja Marató. En aquesta edicó de 2009, que forma part del meu entrenament de cara a la Marató de Barcelona de l'any que ve, l'objectiu era clar, baixar o almenys acostar-me a 1 hora i 40 minuts.

A les 7 del matí sortim de Barcelona, amb l'Oriol de Corredors.cat. Al arribar a Tarragona, ens trobem tot de gent de l'associació i la fem petar una estona. No em puc aguantar de dir que la organitzacio d'aquesta cursa em sembla espectacular. Els serveis, els voluntaris, zero cues, tot es perfecte. Be, com anava dient mentre la feiem petar ens fem la foto.


Foto Correcat

Be, s'acosten les 10 i després d'escalfar una mica ens posem sota l'arc de sortida. L'objectiu era clar, el Mikelo i l'Oriol (fast) volien acostar-se als 1h:35, i jo, als 1H40, com he dit abans. L'altre Oriol (Oriol_TBID), sortia una mica mes lent, doncs el dissabte s'havia fotut un tute amb la bicicleta.

Al pas pel quilometre 1 i l'Oriol (Oriol_TBID) ja m'atrapa, em diu que es troba be i anem junts. Be, la veritat es que em porta fins al final. Els primers quilòmetres no em trobo massa be. Em costa agafar el ritme, i pujo molt de pulsacions. Hi ha molts giravolts, alguns tobogans. Últimament em pasa molt això. No trobo el ritme fins que no porto ben be mitja hora corrent. No ho acabo d'entendre.


L'Oriol (oriol_TBID) i jo (nyef)

Van passant els quilòmetres i l'Oriol va controlant el pas per quilòmetre a la perfecció. En tot moment  controlem i sabem els segons per sota o per sobre que tenim en relació a l'objectiu. Apretem a les baixades, ens controlem a les pujades. Les males sensacions canvien quan pasem pel quilometre 10. Començo a trobar ritme, a estar mes tranquil, em baixen les pulsacions, i els quilometres ara no em costen de passar, sinó tot al contrari.


L'Oriol (oriol_TBID) i jo (nyef)

Ens anem creuant amb el Mikelo, l'Oriol el Jordi i la Blanca, la Carmeta. La veritat que es un gust aquest tipus de circuits doncs et pots anar donant ànims mutuament durant tot el recorregut.

La segona part de la cursa discorre arran de mar. Com m'agrada. Aquí ja vaig com una moto, em trobo genial, les cames responen. En arriabar al 20, com em trobaba tant be i teniem mes de 40 segons de ventatja sobre el previst apreto una mica. Em surt un últim quilòmetre estelar i jo pletòric. Entro a meta amb un temps de 1h38:54. I el millor, es que entro amb unes bones sensacions increibles.

Gràcies Oriol, per dur-me tota la cursa, i ajudar-me a controlar el ritme.

Fins sempre princesa ...



Les quatre cabretes negres de l'apocalipsi a la Behobia/Sant Sebastian 2009

lunes, noviembre 09, 2009
En aquest primer cap de setmana de Novembre, tot es resumia en dues paraules [;-)], si el resum ha de ser general, les paraules son:
IM-PRESIONANT.

Ja el divendres, després dels quasi 600 quilòmetres que hi ha entre Barcelona i Donosti, va ser molt mogudet. Sopar increïble de les quatre cabretes negres amb la Mei i l'Oriol (Oriol-TBID), a la tasca no-recordo-el-nom, abans de trobar-nos a tota la quadrilla de l'autocar. Nit de gresca, copes, riures, bromes, balls, ensopegades, fotos, i mes riures. Va ser genial.


L'Albert (stone) entrant a meta.

Dissabte, com era d'esperar, la cosa va ser ben tranquila. Resaca + resaca + el partit del Barça. En aquests moments teniem seriosos dubtes, al menys jo els tenia, de com afrontariem físicament la cursa de l'endemà.

Diumenge al matí, ens llevem ben aviat, per anar a buscar el tren a les 7 del matí. Sortim al carrer i ens cau un aiguat que ens desmorona una mica anímicament. Ja ens havien avisat del temps que faria el diumenge al matí, però, un sempre te l'esperança que les previsions, sempre son previsions, i potser aquest era el dia en que el percentatge d'error es cumplia. Mes tard, ens vàrem adonar que això no seria així.

Després de l'animat trajecte amb el tren, arribem a Behobia, i tots els pronòstics es confirmen. Aigua, més aigua, i fred. De tota manera, moments abans de començar la cursa el mal temps s'atura una estona, donant-nos un respir mentre ens concentrem just abans del xiulet d'inici, en aquest cas, del petard d'inici.


L'Oriol (fast) entrant a meta.

Durant la cursa, sempre he anat sol, i alhora acompanyat. Vull dir que les quatre cabretes negres, ens vem perdre al inici de la cursa, pel que sempre vaig rodar sol, però en tot moment sents el calor i l'ànim del públic. Omplen els 20 quilómetres de carretera a dues bandes, els plogui, els pedregui, façi fred o calor. Encara se'm posa la pell de gallina, nomes de pensar-hi.

A la cursa, molt fred. El primer quilòmetre cau pedra, em venen ganes de plegar, però aviat s'atura la mala llet del cel, i ens dona un impas de temps de tranquilitat. Després es van alternant els espais de pluja i de calma fins al final. De fet, la pluja ho va fer mes èpic, si es que es podia, del que ja ho era per si mateix.


El Mikelo (Miqueljardi) entrant a meta. 

Dos ports de muntanya, sincerament no se quin dels dos mes dur, els recordo els dos tant durs!! Els últims 3 quilòmetres, es l'apoteosi a un cap de setmana brutal. El gir a l'esquerre per encarar la recta final, el mar cantàbric impresionant!!, el pasadís de gent cada cop mes petit, a mode de final d'etapa de muntanya del Tour de França, els crits, els ànims, la gent, l'ambient, la pluja, el final, ... ara un no vol que aquesta sensació acabi, però tot s'acaba, i la Behobia també.


Un servidor (nyef) entrant també a meta.

Al final 1h37'18'', el temps poc importa, i en aquest cas encara menys.

Ara penso en alguns moments memorables del cap de setmana, la guerra de coixins a les 5 del mati de divendres, les frases de: "No, jo avui vaig a dormir d'hora, no la vull liar!!", els últims quilòmetres de la cursa,  els ánims de la gent, la pluja, els riures de divendres a la nit, ...
i si una cosa en trec de tot plegat es que TORNARÉ.

Salut


Objectiu a la vista ... Marató Barcelona 2010

lunes, octubre 26, 2009
Doncs sí,

la Marató de Barcelona 2010.



La veritat es que des que vaig començar a còrrer ara deu fer un any i pocs mesos, la Marató, els 42.195 metres, Filipides, es quelcom que et ronda sempre en la ment. Al principi es un somni molt llunyà. Un lloc on només alguns privilegiats i tenen accés.


Amb el temps, aquí com en tot, aprens a desmitificar les coses. Tot i que no per aquesta raó, tinguin menys valor, o deixis de somiarles.

Ara ha arribat el dia en que els somnis es converteixen en projectes reals. El dia en que comença el meu propi viatge de Filipides. A partir d'ara, només em separa del meu Atenes, quilòmetres i quilòmetres d'entrenament, de suor i de treball.

Només espero que arribat el dia, pugui mirar enrera i dir que ha valgut la pena.



Salut

Garmin Triatló Barcelona. Per fi!!!

lunes, octubre 19, 2009
Be, ja he debutat en un Triatló. A casa, a Barcelona, en modalitat Sprint. I n’estic tan content!!

Pre:
Al matí he quedat amb l’Albert, un amic, a casa a les 8.30 per anar tirant amb la bici cap a als boxs, i poder animar una mica els companys Correcats. M’he llevat amb temps per esmorzar una mica, i pasar pel WC, pas indispensable abans de qualsevol cursa, es culpa dels nervis.
Arrivem a boxs, i em trobo a en Niel, i en Stone_apo. La fem petar una estona, mentre fotem crits a en Nacho, en Miquel, en Jordi i l’Oriol quan els veiem pasar amb la bici, pel costat dels boxs. Sento enveja sana, ja tinc ganes de començar. I em poso mes nervios.
Ens maregen una mica amb l’inici del nostre grup, però no m’afecta. Ens anem cap a la platja, ara mes histèric que no pas nerviós.


L'Albert i jo.

Aigua:
Sona el xiulet de sortida, be jo no el sento, però com que tothom surt corrents cap a l’aigua doncs jo també. Perdo de vista l’Albert, el meu amic, el Niel i l’Stone_apo. Ha estat estressant, m’han donat cops de puny, cops de colze, patades al cap, ha estat increible. No de mal rotllo, era com un circ de gladiadors on tothom intenta salvar la vida, igorant que pels quatre costats estas rodejat de mes gladiadors que estan igual que tú. Total entre l’agobio de la gent i les macro-onades, surto de l’aigua marejadissim. Ni m’he n’adono que hi ha un avituallament, i tiro cap amunt.
Total: 15:48 + 2 minuts pel tros de la platja al box, segons diuen.

T1: Com costa de treure el neoprè. Perdo el que em sembla moooolt temps. Total: 3:45


Verano azul!! ;-)

Ciclisme:
Per mi, la part mes divertida de les 3 amb molta diferència. M’ho he pasat tant be amb la bici. A estones sol, després amb grup, donant relleus, “chupant” roda, adelantant, plegant, bufff. Ha sigut genial. A mes, aquí tenia gent animant i fent fotos. En aquests moments t’adones de l’ho important que es, i el que arriva a estimular que et donin ànims, i mes personalitzats. A mi m’omple d’energia, i de valor.
Total: 31:20 (mitja de 38,3 km/h)

T2: Una mica mes ràpid. Total: 1:54


En Miquel donant ànims en la part de còrrer. Merçi Miquel!

Correr:
Bé, aquest es el nostre punt fort, i he de dir que ho he comprobat. Mai havia avançat tanta gent mentre corria. Al principi no hi entenia perquè jo anava bastant petat. Em deia, no pot ser, o jo no vaig tan malament o la gent va fatal. Suposo que era una barreja de les dues coses, doncs, hi havia gent mooolt tocada en el tros de correr. Veig un mono correcat al davant, l’atrapo i ens donem anims mutuament, en Quimg, un plaer Quim. Per mi, aquesta part era moooolt curta. Amb això que arribo a meta, em donen els últims crits i ànims, i entro a meta emocionat. Mirant amunt dedicant el que per mi es una victoria personal i un moment molt especial a algú molt especial.
Total: 18:55 Mitja de 3:47. (Està clarissim que no hi havia 5 km)

Temps final 1:11:40 Lloc 219.


Finishers

Conclusions:
El temps es el de menys, a mes que està desvirtuat per la incorreció de les distàncies. Personalment, ha estat increible. He gaudit com un nen. Tornaré a repetir un Tri si o si, sens dubte. Ara, però, mirant als olímpics, de cara a la temporada vinent. Se que hi ha coses malt organitzades, i que podien estar molt millor, però, no ho criticaré. Organitzat un event d’aquest tipus a Barcelona, i amb tanta gent, es moooolt difícil, així que jo els felicito, i els encoratjo a tornar-ho a fer l’any que ve, això si, intentant corretgir algunes coses.

Salut.

Falten dos dies

viernes, octubre 16, 2009
Dos dies ....


Ahir vaig fer l'últim entrenament. Ja no hi ha volta enrera.
En 48 hores estarem a peu de platja, amb els nervis a flor de pell. Amb la mirada fixa a l'horitzó que dibuixa el mar intentant arribar al cel, i la ment intentant convènçer l'ànima, una vegada i una altra, que si estas aquí, es perquè la feina està feta. I si la feina està feta, tot anirà be.

Anirà be?

Pre Garmin Triatló de Barcelona

miércoles, octubre 07, 2009
Ja està fet.

Dorsal 2106.

Hora de sortida, les 11:10.

750 metres al mar, 20 quilòmetres en bicicleta, i 5 quilòmetres corrent, per la ciutat de Barcelona, a casa. Es el que m'espera el diumenge que ve, 18 d'Octubre, com a conseqüència d'haver-me inscrit al que serà el meu primer Trialó. El Garmin Triatló de Barcelona.

Darrera de tot això, hi ha molta suor, molts quilòmetres corrent, moltes sortides en bici, i molts dies de piscina i sortides a mar obert. Aquestes últimes en companyia del Novatos del Triatló, un meravellos grup de gent amb el mateix objectiu que jo, companys de l'associació Corredors.cat (www.corredors.cat).

Ara, a falta de 10 dies, començo a tenir la sensació típica dels moments previs a una cursa. Els nervis. Només que no falten 10 minuts, falten 10 dies.

Quines ganes de començar!!!!